alicia molina

A partir de demà faré un parèntesi de contes perquè marxo uns dies de colònies.

És estrany estar escrivint això aquí com si li ho digués a un amic que tinc al davant perquè en realitat no sé qui hi ha. Tinc unes cares de seguidors que em fan sentir més acompanyada per aquestes galàxies virtuals o els comentaris dels companys de feina o altres amics que prefereixen romandre a l'anonimat, i potser ja és això i per aquest motiu vull dir-vos gràcies per estar per aquí. Amb poc més d'un mes d'haver començat amb el propòsit de fer un conte cada dia puc dir que estic contenta. I no perquè els contes siguin estupendos, sinó perquè ho estic fent. He hagut de traspassar moltes barreres: la primera, la vergonya de sentir-me exposada per aquests mons de tantes portes i connexions (quina paradoxa, no, si pensem que faig de mestra, de narradora, d'actriu...), però sens dubte la més important de les barreres que he hagut de tirar avall és la de deixar de banda les excuses (ara tinc feina, ara prefereixo fer una altra cosa...) i plantar-me cada nit, quan la son fa que no m'aguanti ni el cap ni les idees, davant aquesta pantalla i deixar-me anar. He descobert que aquest fluir enganxa. (Potser els hauré de dir als meus alumnes que oblidin tot el que els he ensenyat de mètodes d'escriptura.) No hi ha cap pretensió de fer res extraordinari, tot surt des de la més absoluta humilitat i això també treu pressió i et permet jugar i disfrutar. En tot cas, espero tornar del Delta de l'Ebre amb ganes de seguir omplint aquest blog d'històries.