QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dilluns, 30 d’agost del 2010

SONATINA PENDEJA

Acaba el mes d'agost i amb ell, l'últim poema per compartir, del poeta veneçolà, Gustavo Pereira:


Que las estrellas rodantes, que la pasión,


que los dulces de fresa, que tus labios a medianoche,


que las arandelas del sueño por donde pasa tu amor,


                               que yo desnudo a tu lado,


que el frescor de la mañana de domingo. Que nada.


Que es mentira.


Que el calor de tu sexo como alud salvaje.


Que me olvidas. Que apenas tienes valor para mirarme a los ojos.


Que te marchas.


Que jamás podrás hallar la puerta,


                                               sino en la mañana de mis brazos.

diumenge, 29 d’agost del 2010

IMPRESSIONS DEL FINAL DE L'ESTIU

El final de l'estiu fa olor de recolliment, de finestres que es tanquen, de tardes que et deixen les primeres fulles dels arbres als peus, de paraules que s'apunten en una llibreta esperant una millor ocasió per fer-se possibles, de comiats a la vora del mar quan la sal és l'últim perfum del dia... De cop, la llum d'aquells capvespres inacables ja no t'espera i la tornada dels passejos pel bosc està plena d'ombres que t'anuncien que el temps de l'inesperat, de l'instant que s'aboca per qualsevol duna a punt per ser viscut, el temps en què aquell impuls sortia de dins teu i arribava a l'epicentre de la vida col·lectiva dels qui t'envolten ha escurçat el seu trajecte.
Enrere hi ha el record immediat de la primera lluna plena, de les tres en aquests tres mesos de calor, quan les coques i les copes de cava omplien les primeres il·lusions de l'estiu. L'última tenia la màgia dels conjurs per ser testimoni de la presència de les dues llums més potents que veiem des de la Terra: la lluna plena i la posta de sol al far de Cavalleria. Entremig queden els altres records, els dels dinars que s'allarguen fins que es fa fosc, els sopars a la platja amb contes i la segona lluna plena; les converses a qualsevol hora sense que el temps faci abaixar el teló de l'encontre; els Saburó i Monestero; les banyades a les aigües més fredes dels paisatges més increïbles; el retrobament de platges quan el món girava cap a una altra òrbita; els riures que no volen parar de riure; festes majors que et fan sentir a casa; trobades inesperades, passejos que fan que el dia s'allargui més enllà de les hores, comiats dels qui se'n van per sempre...  
Cada un d'aquests moments viscuts està emmagatzemat dins meu per fer d'anclatges quan la llum de l'hivern no tingui prou força per vèncer les obligacions del dia a dia. Aleshores, com qui obre els porticons de la vida de bat a bat, així entraran els records en les futures hores  i la seva claror s'escamparà pertot arreu, a mans besades. 

dimarts, 17 d’agost del 2010

UN ÁRBOL CRECE EN BROOKLYN

(...)
-Tú no sabes si no hay fantasmas en la tierra, como tampoco sabes si en el cielo hay ángeles.
(...)
-Con todo, tienes que hacer que tu hija crea que esas cosas son reales.
(...)
-porque -explicó Mary Rommely con sencillez- la niña tiene que poseer algo muy valioso que se llama imaginación. Necesita crearse un mundo de fantasía todo suyo. Debe empezar por creer en las cosas que no son de este mundo; luego, cuando el mundo se haga demasiado duro para soportarlo, podrá refugiarse en su imaginación. (...)
-Cuando la chica sea mayor y vea las cosas tal y como son, sabrá que le he mentido y sufrirá un desengaño.
-A eso se le llama descubrir la verdad -dijo sentenciosamente la madre-. Es una gran cosa descubrir la verdad por uno mismo . Creer en algo con toda el alma y después dejar de hacerlo es saludable. Alimenta las emociones y las fortalece. Cuando sea una mujer y la vida y las personas la desilusionen, ya estará acostumbrada a los desengaños y el golpe será menos duro. al enseñar a tu hija no olvides que sufrir también es útil. Enriquece el carácter.

dilluns, 9 d’agost del 2010

J. M. CABALLERO BONALD i ÁNGEL GONZÁLEZ

La poesía, el refugio del alma. Alimento para combatir el desasosiego, la tristeza o los naufragios cotidianos.

Somos el tiempo que nos queda

(...) ¿Cómo evitar el simulacro?
¿Cómo vivir sin desvivirnos?
Surcan los días por tu vientre.
Somos el tiempo que nos queda.


Nocturno con barcos

Siento pasar los barcos por dentro
de la noche. Vienen de un transitorio
distrito del invierno y van a otra interina
estación de argonautas,
esas rutas
quiméricas que rondan
los fascinantes puertos de la imaginación.

Invisibles a veces, surcan
las cóncavas comarcas de la niebla,
pertenecen a un mundo despoblado,
a alguna procelosa tradición
de vidrieras marchitas, se parecen
a la emoción que queda detrás de algunos sueños.

Llega hasta aquí el empuje
respiratorio de las máquinas, el empellón
del agua en las amuras,
y a veces
una sirena desenrosca
la disonante cinta de su melancolía
por los opacos círculos del aire.

La cifra de esos barcos es la mía.
Con ellos cada noche se va también mi alma.

J.M. Caballero Bonald Somos el tiempo que nos queda

La verdad de la mentira

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras, si todo
en este libro es de mentira?
Y él respondió:
-Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad.

Ambigüedad de la catástrofe

Lo había perdido todo:
amor, familia, bienes, esperanzas.
Y se decía casi sin tristeza:
¿no es hermoso, por fin, vivir sin miedo?

Vista cansada

No achaques a tu edad
este desinterés, la indiferencia
-casi desdén-
con que hoy miras la vida.
No culpes a tus ojos fatigados.

La fatiga
no está en los ojos que miran,
está en todo lo que ven.
-------------------------
No achaques a la vida
este desinterés, la indiferencia
-casi desdén-
con que hoy la miras.

La vida es inocente e incansable.

La fatiga
con que ahora la contemplas,
está
no en lo que los ojos ven,
sino en los ojos que miran.

Ya casi

Esto,
que está muy mal,
está pasando.
Como pasó el amor,
pasará el desconsuelo.
¿Acabaré agradeciendo al tiempo
lo que en él siempre odié?
Que todo pase,
que todo lo convierta al fin en nada.

Caída

Y me vuelvo a caer desde mí mismo
al vacío,
a la nada.
!Qué pirueta!
¿Desciendo o vuelo?
No lo sé.
Recibo
el golpe de rigor, y me incorporo.
Me toco para ver si hubo gran daño,
mas no me encuentro.
Mi cuerpo ¿dónde está?
Me duele sólo el alma.
Nada grave.

Ángel González Nada grave

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU

Aquest dijous, 12 d'agost, a les 18.30h, a la plaça de l'Església, el grup 10 de Deu Teatre fem el pregó de la Festa Major.

Què hi haurà? Vine i comprova-ho en persona, després et sabrà greu no haver vingut.

diumenge, 8 d’agost del 2010

FES RODAR ELS CONTES: nou acte de la Festa Major de Cardedeu.

Divendres 13, a les 22.30h t'esperem amb un conte i vint-i-cinc orelles per escoltar totes les històries que compartirem en aquest acte de la FM de Cardedeu: "FES RODAR ELS CONTES".

No ens busquis al programa perquè no hi som. Ens trobarem a la pl. de sant Corneli a les 22.30h, després de sopar i ens n'anirem, si el recorregut de les vesprades ho permet, al carrer Hospital, davant de l'Anxoveta.

Porta una història que t'hagi frapat en algun moment, aquella que recordes de manera especial. La pots explicar sol o acompanyat, fins i tot la pots llegir i si malgrat tot no t'atreveixes a fer-ho, no passa res, vine igualment i difruta escoltant la dels altres.

Fes córrer la veu... i els contes.

dissabte, 7 d’agost del 2010

CARROS DE FOC







De la travessa "Carros de foc" hi hauria moltes coses a dir. La immensitat, el repte, el bon rotllo de tota la gent que et trobes i que t'acull... La primera topada amb aquelles muntanyes em van deixar en estat de xoc. Aquí reprodueixo algunes idees que vaig escriure a la meva llibreta:


Estant aquí, el temps pren una dimensió d'estaticisme, de no avançar perquè la permanència és constant. Aquí s'ha instal·lat la perpetuïtat. No hi ha un abans i un després. Per a aquestes muntanyes no passa el temps. Aquestes pedres, aquestes roques han existit sempre i han presenciat allò que en algun moment ens ha semblat als humans un pas per a la humanitat. Què ridículs que som! Hi ha alguna cosa més pretenciosa que creure's que el temps, la vida giren al nostre voltant? Des d'aquí t'adones i comprens que el temps no existeix; és una il·lusió nostra per no saber interpretar la grandesa de l'existència.




divendres, 6 d’agost del 2010

ESAS PEQUEÑAS COSAS

El temps de vacances atura la mirada i la congela més enllà de la visió primera. El seu camí és infinit com ho són les retrobades en espais inesperats. Deixo aquí dos poemes que sempre em canten per dintre. Malgrat les diferències ideològiques amb el polític Juan Van Halen, el poeta que duu a dins m'agrada el que recrea en aquest poema.


Mirar cómo se apagan los montes en el atardecer,
contemplar las estrellas sin contarlas,
reconocer que en una biblioteca se encierra el universo,
encontrar, sin buscarlo, un libro pertinazmente huido,
acercarse al olivo con explicable asombro,
perseguir con cautela el afán de la ardilla,
gozar los diccionarios,
sentir la cercanía de Jacques Brel y de Mozart,
no ver televisión,
dosificar la prensa,
huir de ese pecado del ocioso: resolver crucigramas,
reconocer a Heráclito bajo un verso de Borges,
urdir no sin pereza algún endecasílabo,
compartir la amistad y las palabras hasta que el alba vence,
convenir, bajo el reloj de sol, que el tiempo es un chantaje,
no caer en la tentación de la urgencia,
volver a Paul Verlaine,
releer esos libros que escribieron la vida en nuestra vida.
Esas perplejas sensaciones,
esas pequeñas cosas,
han madejado un tiempo extrañamente mío,
en las alas de marzo, deshabitado y cómplice.

Juan Van Halen
Los mapas interiores

TEMPS D'ESTIU / POEMA D'ALBERTO COBELLO

Es tiempo de cortar el horizonte,
de olvidar que otras voces te sonríen,
de podar los senderos y las ramas
y abrir el mar azul con una línea.

Con la mirada y la maleta rota
y la ropa perdida entre la lluvia,
es tiempo de contar ases y crines
y abrir por la mitad el sol primero.

Es tiempo. En una derramada suma
los árboles se agitan. Alimentan
vasos y venas un millón de alas.

Es tiempo de volver. Junto a tu puerta
hallarás una nube conocida
y un abrazo de cal y un hondo sueño.

Sonetos de latín y de madera