QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dissabte, 13 d’agost del 2011

PREGÓ FESTA MAJOR DEL POLVORÍ 2011

Us deixo l'adaptació que vaig fer del conte de l'Alba Dalmau per al pregó de la festa major del Polvorí, d'ahir divendres, 12 d'agost.

Quan ens parlen de tresors, a gairebé tots se’ns dibuixa mentalment la imatge d’un cofre ple de joies, monedes d’or i objectes de valor. I ens imaginem que aquest tresor està amagat en algun lloc secret, com ho feien els antics pirates. Un lloc impossible de trobar si no és amb un mapa ple de missatges difícils d’interpretar excepte per a les ments obertes, creatives enginyoses...


No tots els cofres, però, amaguen joies, monedes d’or o objectes de valor. De vegades, hi ha tresors d’un valor incalculable, que ens ajuden a descobrir qui som i què volem, traspassant les pors que ens immobilitzen; tresors que expliquen per què ens trobem avui, aquí, a la Festa Major del Polvorí i què volem celebrar durant aquests dies. Tresors als quals no els calen mapes perquè són a l’abast de tothom. I són a l’abast de tothom, senzillament, perquè per aconseguir aquests tresors, només cal complir un requisit molt bàsic. Voleu saber quin és? Doncs, us convido a escoltar aquesta història.

Fa uns anys, en un lloc d’aquí i d’allà anomenat Shangri-la, hi vivia una comunitat feliç i coratjosa. Diu la història que a Shangri-la, ningú no tenia por de dir la seva i precisament per això, diuen que tothom era feliç.

Diuen, també, que quan altres persones d’altres pobles van saber de l’existència de la felicitat entre la comunitat de Shangri-la, de seguida van voler esbrinar on carai estava situada. El que no sabien aquestes persones és que Shangri-la és una terra que no té coordenades ni tampoc banderes, impossible, doncs, de trobar en cap mapa. És una comunitat que no coneix els idiomes ni té polítics. Els qui hi han estat diuen que només hi ha dues coses que defineixen Shangri-La: allà no existeix ni la nit ni la por.

Explica la llegenda que aquest fet, que no existís ni la nit ni la por era per la força i el coratge que es vivia en aquesta comunitat. I si és que hi era, a Shangri-la, la por, devia restar ben amagada en uns armaris profunds com pous sota formes molt diverses de pors i, segurament, si les haguéssim mirat pel forat del pany, les hauríem vistes amuntegades unes amb les altres. I ens hauríem trobat pors com: un cel negre com el sutge plegat com un llençol, per descomptat, o senyors malvats amb bigotis cargolats, o llops amb queixals ensangonats, o bruixes amb berrugues, o serps enroscades amb la llengua bífida, o lladres amb dits llarguíssims o fantasmes sense ulls. Però els habitants de Shangri-la de tot això, no en sabien res.

Un dia, un grup de joves de la comunitat, esperonats per la inquietud d’obrir-se al món, van decidir emprendre un viatge més enllà de Shangri-La, travessar les fronteres invisibles que encerclaven el lloc on havien nascut i descobrir altres paisatges. Van marxar una tarda assolellada, com cada dia, com cada nit que no existia, mar endins en un vaixell de fusta bressolat per l’oceà.

Al cap de les hores, el cel va començar a posar-se d’uns colors que ells mai no havien vist sobre el seu cap: taronja, vermell, lila, blau fosc, gris i finalment negre com un forat. I així, tot d’una, es van quedar a les fosques per primera vegada a la vida. Desconcertats per aquella experiència, topaven entre ells, contra les veles esteses, s’entrebancaven amb les cordes, queien escales avall... En aquest caos, van veure de lluny una llum d’un vaixell que s’hi acostava. Quiets i silenciosos, van esperar que arribés allò que fos que portava aquella llum, amb l’esperança que els ajudés a superar l’obscura situació en què es trobaven.

Quan la llum d’aquell fanal de la proa del vaixell nouvingut va arribar prou a prop del seu vaixell, aquest es va acostar gairebé a tocar la quilla i després d’un crit que va ressonar com si sortís del ventre d’una fera ferotge, homes i més homes van saltar dins el vaixell de la gent de Shangri-La, que no esperaven res semblant a allò que els va passar: els forasters, amb torxes i alguns amb espases van començar a saquejar-los el vaixell (el menjar, les robes, el vi... tot el que van trobar pel camí) i si algú se’ls posava pel mig en senyal de protesta, l’apartaven a cops i l’amenaçaven amb la punta de la seva espasa arran de coll.

L’endemà, en sortir el sol, els joves de Shangri-La no entenien el que havia passat, ni per què el cel s’havia ennegrit ni per què aquells homes els havien pres tot el que tenien. Van reconstruir les destrosses que els havien fet i van treure les provisions d’emergència que tenien guardades en un rebost. Però va tornar a arribar la nit, i de nou, el fanalet d’un vaixell acostant-s’hi, els forasters saltant d’un vaixell a l’altre i els joves, perduts i cecs en la negror de la nit, van patir un segon assalt. I encara, un tercer.

Després d’aquella tercera nit, l’endemà al matí van decidir que no podien seguir així: ja no els quedava res per menjar i ni una gota d’aigua dolça per mullar-se la boca. Havien de sobreposar-se a aquella situació si no volien ser cadàvers a la coberta d’un vaixell navegant a la deriva, i és que el temps que trigarien a tornar a casa, era prou per morir de set i gana en el camí.

Abans de res, però, havien de resoldre un problema si volien sobreviure: la por a la foscor. Van passar-se tot el dia rumiant... Espelmes? Però i si incendiaven el vaixell durant l’atac? Preparar-los trampes? Però sense veure-s’hi podria ser que fossin ells mateixos que hi quedessin atrapats... i finalment un d’ells va dir: “Sabeu del que m’he adonat quan la foscor s’ha escampat durant aquestes nits? Doncs, que quan el cel es torna negre, de bon principi no puc veure-hi res, però així que el temps avança, els ulls se m’hi acostumen i llavors comencen a aparèixer-se’m les coses, gairebé com si es fes clar.

Tothom se’l va quedar mirant esperant alguna cosa més i, aleshores, amb un tros de roba a la mà, va seguir explicant. Amb això, el que vull dir és que si ens tapem un ull amb un parrac de roba negra com aquest, els nostres ulls s’acostumaran a la foscor i quan arribin els forasters ens amagarem a les bodegues i ells, encara no acostumats a la foscor d’aquest lloc estaran perduts, com nosaltres fins ara, però aleshores, els nostres ulls estaran preparats per veure-hi com si fos de dia, i aprofitarem aquests minuts del seu desconcert per la negror del lloc, per guanyar-los la batalla”.

Així ho van fer. Van passar la tarda preparant aquells pedaços rodons de tela gruixuda i negra per tapar-se només un ull i així tenir-los a punt per quan arribés el moment del quart assalt. El que no sabien és que fent això s’estaven convertint en els pirates de Shangri-la.

Així, doncs, aquella nit, els joves pirates de Shangri-La es van amagar, com havien planejat, esperant l’arribada dels enemics, com cada nit. Quan aquests van saltar a la coberta i van baixar a les bodegues, van ser ràpidament sorpresos pels joves pirates que divisaven nítidament cada posició enemiga, gairebé com a ple sol. Amb cordes, van lligar els forasters als pals de la coberta del vaixell, van recuperar tot allò que els havien furtat i amb aquell pegat negre els ulls, que els recordava la seva victòria, van seguir el seu viatge.

Dies més tard, van arribar a terra ferma. Allà van establir-s’hi, i van aprendre a viure-hi, ara que havien conquerit la nit i ja no la temien. Aviat, però, van percebre un enemic molt més poderós que el de la foscor de la nit: la por en majúscules. Van descobrir que fora de Shangri-La la gent tenia por. Por, no només de la nit, sinó de totes aquelles coses que ells no havien conegut mai perquè les guardaven en uns armaris profunds com pous, però aquí, les pors t'assetjaven pertot arreu: por als senyors malvats amb bigotis cargolats, o als llops amb queixals ensangonats, o a les bruixes amb berrugues, o a les serps enroscades amb la llengua bífida, o als lladres amb dits llarguíssims o als fantasmes sense ulls.

Aquesta por era tan poderosa que, fins i tot ells que no l’havien coneguda mai, començaven a sentir-ne els efectes. Les seves mirades s’estaven transformant, aquell pegat a l’ull que els caracteritzava anava desapareixent de mica en mica. Si no feien res per vèncer-la, corrien el perill de no recordar el camí de tornada a Shangri-la.

Per sort, algunes veus del grup, segures de les seves capacitats, van alçar ben amunt aquells pegats i van recordar com havien aconseguit convertir-se en joves pirates: superant la por de la nit tots units, valents i emprenedors. Així va ser com esperonats per la força del grup, es van sentir capaços de mirar la por cara a cara, desemmascarar-la i fer-la desaparèixer.

Amb la derrota de la por i la victòria de la llibertat, la resta dels habitants d’aquella terra també es van sentir alliberats. Era tanta l’emoció i la felicitat acumulades que entre tots van fer una gran celebració amb música, balls, jocs... que va durar molts dies i moltes nits.

Diu la llegenda que després d’aquell viatge dels joves pirates de Shangri-la, any rere any, al voltant de les dates de la Mare de Déu, tots ells es reuneixen durant uns dies –i també durant unes nits- per recordar quan i com es van convertir en pirates, deixant palès com de petites coses, sense gaires recursos es poden aconseguir fites molt importants. I es reuneixen, també, per repartir tresors de felicitat entre tots els assistents, que no són res més que la capacitat de travessar les pors i poder escollir amb llibertat. I diuen que cada vegada hi ha més gent que hi va, en aquestes celebracions, i encara n’hi ha que pregunten com es fa per arribar a Shangri-la, aquell lloc on la gent no té por de ser com és i dir la seva, aquest lloc on les persones són lliures.

I sempre hi ha algú que, amablement, explica la història de Shangri-la i diu: si desplegues un mapa i busques Shangri-La pot ser a tot arreu. Només cal un requisit mot bàsic per trobar-la: no tenir por.

Bona Festa Major als pirates del Polvorí.











































































dijous, 11 d’agost del 2011

II FES RODAR EL CONTES A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU

Novament, dissabte 13, a la Festa Major de Cardedeu, farem la segona trobada de "FES RODAR ELS CONTES", al bar Les Moreres, a les 22h (al costat de l'Esbarjo-Verdi).

Vine a escoltar o a explicar contes, anècdotes... històries que ens facin riure, que ens sorprenguin, que ens emocionin...

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DEL POLVORÍ

Demà divendres, a les 19.15h, a la pl. de l'Ajuntament faré el pregó de la Festa Major del Polvorí amb la narració d'un conte de l'Alba Dalmau.

EL DRAGÓ


Cada nit, quan els llums il·luminen les façanes, el dragó baixa la paret blanca buscant aliment. I cada nit, la nena el mira, el saluda i li demana a sa mare que l’hi agafi, que el vol tocar. Al principi el dragó es resistia, genèticament està preparat per fugir de tot allò que se li acosti i seguint el seu instint ha arribat a ser un dragó de mitjana edat i n’està orgullós, ara ja no se’n resisteix. És inútil. Aquella dona té unes mans ràpides i sempre l’acaba agafant. Li diu alguna cosa que no entén i nota unes altres mans, suaus com la seda, càlides com les parets després d’un dia de sol i es deixa amanyagar. Sorprenentment, hi confia. Des dels seus ulls només veu una llum verdosa que el miren. Li agrada. Després la nena el deixa anar i ell busca menjar al costat del fanal.

Passa el temps. El dragó és més gran i la nena, també. Ara és el mateix dragó que baixa fins on és ella perquè l’agafi. A ell i a totes les cries. Les mans de la jove els acaricia un a un mentre els diu coses que ells no entenen, però senten que parla el mateix llenguatge. Després, com cada nit, la noia es desplaça fins a l’aparell de música i els dragons comencen a dansar amunt i avall. La paret es converteix en una pista de ball. Ella pica de mans i fa girar les rodes de la seva cadira al compàs de la música. La nit avança. Tothom descansa. Els dragons guaiten les llums.

DIÁLOGO CERTERO

-Dime que me quieres -le dijo él en un susurro.
-Claro que te quiero -le contestó ella mirándole a los ojos.
-Prométeme que no me vas a abandonar.
-Te lo prometo.
-Que siempre vas a estar a mi lado.
-Siempre.
-Entonces, ya me puedes llevar contigo.
Y la muerte se lo llevó en un soplo.