QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimarts, 28 d’agost de 2012

SUSURROS DE LUNA



Contra todo pronóstico, esa noche la Luna bajó hasta alcanzar su ventana para susurrarle al oído que él la amaba. 

URGÈNCIES



Avui el temps s'ha aturat a les 13.30h. Com si hagués entrat en el castell d'iràs i no en tornaràs, després d'haver aterrat en plena foscor, fa més d'una setmana, sobre unes roques xopes i després d'anar sentint la pressió dia sí i dia també d'amics, parents i coneguts que m'ho miri, que aquestes coses poden tenir conseqüències... he decidit visitar una cosa anomenada "urgències". Com que sospitava que en aquest tipus de castells un es pot trobar amb tota mena de dracs i monstres que ataquen directament la paciència, m'he emportat Tots el contes de Pere Calders (regal, d'avui mateix, de la llibreria "Bada llibres" per haver emplenat tot el cartronet de compres de llibres), fruita i aigua. I gràcies a les tres coses he superat la sensació d'estar ben bé enmig d'una mena d'estació de trànsit en què s'han cancel·lat tots els viatges per traslladar-te al temps del teu present quotidià.

Que el panorama mèdic està fotut, ho sabem. Que hi ha molta crispació darrere dels taulells d'atenció als usuaris de qualsevol CAP del país o de les portes que separen la sala d'espera d'urgències dels bòxers, també ho sabem. I que les retallades en matèria de sanitat ens han col·locat directament en el desemparament humà més tràgic comencem a saber-ho a mida que ens va tocant.

Avui érem uns quants els que ens havia tocat descobrir tal infortuni de la societat moderna. L'Andrés era qui portava el rècord d'espera (des de les 12h fins a les 17h que no l'han cridat), sense comptar que ahir s'hi havia passat sis hores fins que al final se'n va anar desesperat). Quan l'han cridat tots hem fet una ovació, primer per solidaritat, però també perquè cridant-lo a ell, tots teníem esperances que en algun altre moment també ens cridarien. 

No descobreixo res de nou si destaco la capacitat que tenim les persones de fer-nos costat i de fer-nos resistents a mida que els graus de les adversitats augmenten, però ho he de dir i ho de dir meravellada perquè un altre cop a la meva vida he estat testimoni d'aquesta solidaritat que tant ens empara en moments agres. En un moment ens estàvem explicant històries, històries que feien més reconfortant l'espera... i compartint petits retalls d'unes vides que probablement no tornem a fer coincidir... a més de riure per qualsevol situació com quan ha sortit un home amb el peu enguixat i saltant, o fugint, amb tota les seves forces com si se li emportés l'ànima el diable, i tots hem deduït que la seva pressa segurament devia ser perquè potser portava més de cinc hores allà dins... 

Aquests moments no amaguen l'altra cara amarga de la situació, la que et trobes quan, per fi, has estat nomenat i et passen a dins del castell i veus un panorama desalentador, amb els bòxers plens, amb la gent als passadissos amb cares, alguns, de desconcert, de por... i malgrat tot, veus un personal sanitari que intenta atendre des de l'amabilitat, la professionalitat... que no perden el somriure... i és esperançador, però em pregunto: n'hi haurà prou? Està clar que no. Hi ha uns col·lectius, com aquest, que treballa sota unes pressions que aclamen un canvi d'estratègies, d'actuació... 

Després de gairebé cinc hores tancada en el castell, m'han obert les portes amb la notícia que no tenia res trencat, però sense cap altra informació de res. Jo me n'he anat amb un informe escadusser (abans, almenys, et donaven la radiografia i era interessant mirar-te per dins...), cap indicació de què calia que fes... això, sí, amb una recepta amb un nom estrany per a mi... I quan tornava cap a casa, com si m'hagués despertat d'un somni llarg, com el de la Bella Dorment,m'he dit: no sé què hi he anat a fer, si jo ja sabia que estava bé... 

dissabte, 25 d’agost de 2012

VENT DE MAR DE CALELLA DE PALAFRUGELL


Si penso en Calella de Palafrugell, penso en el meu barri: Sant Roc. A l'estiu, el centre és un niu de gent que m'aclapara i que gairebé no visito, però d'entre tots els llocs n'hi ha un que té un distintiu especial i que de mica en mica ha anat formant un oasi afectiu dins meu: el bar-pizzeria Vent de Mar. El vaig descobrir un matí que fugia de tant glamour blanc estès per les terrasses. Veure'l i saber que allà era com ser a casa va ser més que una intuïció, va ser com si un fil invisible em col·loqués les passes una davant de l'altra i m'hi portés amb convicció. I, efectivament, només entrar-hi vaig constatar que el tracte humà allà es moldejava amb aigua fresca i neta, amb l'autenticitat que apareix quan a un li donen espai per ser qui és.

Res no és per casualitat: que a Vent de Mar les relacions estiguin servides amb safates d'afabilitat i naturalitat té una explicació molt clara: Renay i Elina, la parella que regenta el bar. Ell, un cubà salerós i culte amb qui he descobert música, programes d'internet... i contes per seguir llegint... Ella, argentina, amb qui la bellesa i la dolçor caminen juntes en un cos esvelt i àgil que no para de treballar sense que el somriure se li desenganxi de la cara.

Dit això, és fàcil entendre que entrar per la porta, agafar el diari i tenir el meu cafè amb llet en got a punt a la meva taula és més del que jo demanaria per al meu moment "zen", però si a sobre hi ha una tapa assegurada de caliu humà, això és més del que un pot demanar perquè a Vent de Mar sempre hi ha una conversa amb un o altre. I un dia apareix l'Esteve i un altre en Ramon Serrano amb en Lluís i la Cristina... I aquestes cares i altres formen part d'un territori humà que de mica en mica ha anat formant part de les meves coordenades afectives indispensables.

De tots ells, hi ha un agraïment especial per a en Ramon... per la seva generositat, per regalar-me la seva poesia immensament profunda, per compartir converses d'un temps en què jo era una joveneta i llegia aquells Cambio16   o aquells llibres de Cua de Palla, que dirigia ell quan jo intentava assabentar-me del rumb que agafava el país; o per acostar-me a les vides d'escriptors com Pere Calders o en Tísner o en Pedrolo (per no parlar de tants i tants altres escriptors latinoamericans) com si els tingués a tocar; per les fotos que han immortalitzat alguns d'aquests moments irrepetibles... Però sobretot per la llicó d'humilitat que emana de les seves paraules, que traspuen la  senzillesa dels savis.

dimecres, 22 d’agost de 2012

MEDIOCRITAT MERCANTIL



Segurament la paciència no és una de les meves millors virtuts, si més no, en matèria literària. Quan em pagaven per fer crítiques no tenia altre remei que arribar fins al final, però quan la lectura és per pur plaer, no els concedeixo gaires oportunitats, als llibres. 

Fa pocs dies arrufava els dits parlant sobre aquest llibre de moda i entre l'arrufada hi havia molts dubtes de si això arribaria a bon port i, sobretot, hi havia la intuïció que alguna cosa feia olor de resclosit entre tant plateret editorial. Com si parléssim de la crònica d'una mort anunciada, el molt soroll per a res no ha passat de la pàgina 20 i encara ha estat massa.

Segurament tothom estarà d'acord que la gràcia d'un bon mag és arribar al final del seu número sense que se li hagi vist com ho ha fet davant la cara d'admiració que provoca la sorpresa, doncs això mateix li demano a un escriptor: vull que m'expliqui una bona història i que em faci anar d'aquí cap allà sense que ni sospiti ni on, ni per què ni per a què, ni què hi haurà més enllà de... Vull deixar-me portar i meravellar-me davant de cada descoberta... Vull que la seva perícia i astúcia narratives em desarmin... Vull que el seu joc de ficció, sigui el que sigui, el construeixi des de la intel·ligència i que entri en mi com una onada que mostra la seva superioritat... Vull que em sedueixi amb les paraules, que m'encanti amb les imatges... que em faci aturar en alguns sons i els xiuxiuegi a poc a poc com si els descobrís per primer cop... 

Doncs, res de tot això he trobat al llibre d'E. L. James. Massa previsible, massa    manual de primer nivell mal jugat... i massa insuflat per un mercat editorial que ja fa temps que els criteris de selecció ratllen la mediocritat més insalubre. 

Sense entrar en dramatismes, la veritat és que en alguna ocasió he arribat a pensar que aquest anar contracorrent natural de vegades fa nosa. No és la primera vegada que se'm travessa una lectura que potser m'han recomanat amb molta efusió. I el mateix em passa amb les pel·lícules: no puc deixar d'indignar-me quan intenten vendre una història com "moderna" a "Los chicos están bien" que, per molt maquillatge que li vulguin posar, no deixa de contenir els mateixos prejudicis ianquilanderos en matèria de família i moral petit burgesa, però, això sí, en una parella de lesbianes. O sentir com tothom s'emociona amb Intocable i jo sortir dient "no n'hi ha per a tant!" per utilitzar una expressió eufemísticament acceptable.

Segur que seria més fàcil seguir la riuada de les aigües i anar amunt o avall segons toca... però aquí estic, mirant-me les coses amb uns ulls incrèduls. Tant és així que de vegades em dic: "va, creu-t'ho una mica, dona". I és aleshores quan, com l'altre dia, me'n vaig a la llibreria del meu poble i li dic al David: què, aquest llibre?, mostrant-li la portada de Cinquanta ombres d'en Grey i ell, amb aquell escepticisme de qui ja coneix el client que té al davant, em diu que bueno, és així fàcil, distès... és una lectura d'estiu... i jo m'obligo a creure-m'ho, i ho intento, i em proposo llegir-lo, però quan tinc un moment, no l'agafo, em poso amb altres lectures i així un dia i un altre fins que em dic: vinga, ara! Llegeix! I passo una pàgina, la primera, i ja bufo, però segueixo... i en una altra ocasió els ulls se me'n van cap a una altra lectura, però jo, conseqüent dels meus actes o de les meves decisions o de no sé què, em dic: no, no, i la torno a agafar i segueixo bufant, però no puc, no puc! I , sense que pugui fer-hi res, m'adono que la lectura segueix el procés natural de  defenestració per on han passat altres i és quan la deixo en aquell lloc que sé que no me la trobaré perquè és al camí d'enlloc... fins que arriba el dia de destapar les cartes, me la miro i dic: a cagar!!!

diumenge, 19 d’agost de 2012

FESTES DEL BARRI DE SANT ROC DE CALELLA DE PALAFRUGELL


Les festes del barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell han acabat posant-nos a tots la pell de gallina amb la cantada d'havaneres per part de tres grups fantàstics i amb la visita habitual de la Sílvia Pérez Cruz. Una joia! Tota la platja plena a vessar, es podien comptar els batecs cardíacs de cada una de les persones. Vibració fins a l'últim moment en què tots hem cantat "El meu avi". 

Aquesta platja, però, ha estat escenari de molts actes que posats un darrere l'altre al llarg de tres dies donen la mesura exacta del que és la intensitat. La resta són pavades. 

Divendres, després d'un pregó que ens va arribar més enllà de la gargamella situada en la segona entranya, va haver-hi el túnel del terror que va posar l'emoció en un registre poc habitual, per sort, en els temps que corren. Joves i grans van crear escenaris per deixar anar l'emoció salvatge que tot i que ens terroritza té un imant que ens captiva. Dos espais, cedits per dos veïns del barri, no podia ser millor: començar per un extrem del carrer i seguint un subterrani d'escales i d'estances, acabar a la barraca de la mateixa platja i, encara, entrar-ne en una altra com a apoteosi final. 

L'endemà, el concurs de pesca, de bales a la platja... tenint el mar com a aliat, i les barques, i aquest anar i sortir del banyador a la sorra, de la sorra a l'aigua... a les roques... Fins arribar a la nit, amb un ball al carrer que va fer moure bous i esquelles de tots els sistemes corporals. 

Aquest matí, amb el concurs de dibuix, de les síndries a l'aigua... l'espectacle infantil a la tarda, la missa, el sorteig dels quadres dels artistes locals... i, finalment, les havaneres i el rom cremat... 

Miro l'espai de joc, de diversió... miro les cares dels veïns amb qui riem, xerrem... amb qui ja fa temps que compartim petits trossos de vida i costa tan poc que es vagin eixamplant els vincles... arribes i ja sents els somriures i els petons i les abraçades que t'esperen i t'acullen... i aquestes llavors fan créixer arrels potents que, sense ni adonar-te'n sents que tens un tros de cor arrelat en aquest barri i en aquesta platja i entre aquests veïns que cada any hi posen entusiasme i ganes perquè aquests tres dies de festa siguin del tot inoblidables.

dissabte, 18 d’agost de 2012

MAÑANAS LIBRES


Más allá de los espejos azules,
coronado por pócimas de mañanas libres,
siento el silbido de tu silueta.


divendres, 17 d’agost de 2012

ANDARES NOCTURNOS


Blanco como un amanecer sin vistas
recitas estrofas mudas.
Desnudo como los andares sin huellas
navegas por el fondo del pozo.

En el otro lado de la línea desconocida
no hay escarchas en las nieves antiguas
ni remolinos silvestres,
apenas un trazo conocido y seguro.
Suficiente.

Sin embargo, aquí hay un habitar por los silencios 
                                                                           y las aspas de molino
hay un recodo sin nombre que trasluce sombras inciertas.
¿De dónde salen los ecos que te nombran?

Las ausencias viajan en la noche
y traen mañanas de añoranzas.



dimecres, 15 d’agost de 2012

LES RACONTADES A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU 2012








HISTÒRIA DE LES RACONTADES
Fa 2 anys que els contes tenien una cita en la nostra festa major, encara que fos d’una manera molt  casolana i fora de programa.  La nit de les Vesprades, un grup d’incondicionals i de curiosos ens reuníem al jardí de Les Moreres i ens explicàvem històries pel gust de fer-ho.

Aquest any, però, em feia il·lusió que la narració oral formés part  de la Festa Major com un acte reconegut, compartit i disfrutat per un públic de major abast. Vaig proposar agafar el format de les Vesprades i em vaig imaginar uns quants narradors que alternaven històries en diferents espais i un públic de degustava contes i copes.

Les meves propostes les vaig compartir amb la Carme Homs i d’aquí van anar a parar a les orelles de l’Andreu Vilà que de seguida es van entusiasmar amb el que sentien. Entre els tres, i més endavant amb en David Perelló, vam anar perfilant aquesta nova activitat que s’anava inflant dia a dia malgrat les incerteses. Ja només quedava posar-hi el nom. L’Andreu insistia que havia de ser una sola paraula. M’ho va posar fàcil: de racons i de contes... “Racontades”.

He de dir que aquest somni s’ha complert amb escreix: la inauguració per part d'una servidora del conte de la lluna, com a acompanyant dolça de tota la nit; el conte de l'home sol, d'en Rubén, o potser hauríem de dir el conte dels cotxes, per tantes interrupcions que tan ben integrades en la història ens feien riure... El del Paco, de la princesa que no sabia què li passava i només la salva aquell pagès que sap mirar dins la seva ànima. La interpretació de l'Oriol amb el conte "Los feos" d'en Benedetti... els contes breus del Rubén amb el seu patapam per anunciar-nos que s'havien acabat i que em fa recordar el del centpeus que sempre em fa riure... El dia perfecte de la història del Paco i com s'anava complicant... El conte del cor d'or de l'Oriol... van deixar un ambient per explicar la meva màquina de cosir... Però contar... cantar... quina diferència hi ha? A l'esbarjo el Rubén ens va obrir el teló perquè des del pati de butaques cantéssim després de sentir els seus jocs de notes, sons i paraules allà hi van anar passant un per un... jo amb el to tan enlairat que no arribava, ai déu meu, on t'has posat, alicia? i acabar a dalt del cel, al quart espai, amb un joc de cartes del conte de l'Oriol, el del rei Artús, d'en Rubén i el secret de les dones: què volen les dones (aquella nit ho vam saber) i el Paco amb el seu Lancelot inacabat. El temps a sobre, em vaig deixar al tinter uns contes curts... A la pròxima.

A mida que han anat passant els dies i, des d’una certa distància, prenia consciència de com havia anat tot no podia deixar de sentir una emoció i un sentiment d’agraïment cap a tots els que ho heu fet possible. Així que, gràcies a tota la gent que hi ha col·laborat;  gràcies a les orelles atentes, amables, afectuoses, divertides...  de tots els que vau assistir-hi;  gràcies als companys contacontes que van dir sí sense saber ben bé de què anava tota aquesta bogeria...

Crec que davant de tot el que està caient és el moment de compartir i de sumar i, en aquest sentit, les Racontades (com moltes altres iniciatives que es fan en el poble) en són un exemple d’aquest anar construint entre tots, deixant que la creativitat de cadascú hi tingui cabuda.

Aquí us deixo les fotografies que va anar fent el Josep Mourelle i alguna d’en Jordi Costa perquè recordeu o degusteu des dels ulls els que no vau poder ser-hi aquestes primeres Racontades de la Festa Major de Cardedeu. Esperem que la narració oral arreli amb força en el nostre poble, que les paraules no facin les maletes i que puguem fer moltes, moltes racontades.

dilluns, 13 d’agost de 2012

ARPEGIO


Las tejas se movían suavemente con el respirar de la noche: los suspiros de los amantes y el canto del grillo formaban el arpegio de un acorde epidérmico continuo.

dijous, 9 d’agost de 2012

CINQUANTA OMBRES D'EN GREY I DUES LECTURES IMPRESCINDIBLES


Fa dies, quan preparava la desconnexió total del món, vaig anar a buscar una lectura que em facilités aquest propòsit i la vaig trobar. Els diaris anaven plens de recomanacions sobre la lectura de moda i tot i que les meves lectures normalment van per rutes molt diferents, en aquesta ocasió em vaig deixar dur pels màrquetings del mercat editorial. 

Així anava, dic, ben disposada a abandonar metafòricament parlant aquest món, quan van aparèixer els records i els efectes que van tenir en mi els Milleniums fa tres o quatre estius. I recordava com allò sí que va ser una absorció total: no calia moure'm de l'hamaca de casa per no ser en aquest món. No hi havia res que m'importés més que la de seguir impacientment la lectura. Més que llegir, devorava pàgines i pàgines com el que recupera la vista després de molt de temps de no veure-hi. 

I dins d'aquests records, em va aparèixer la imatge de quan vaig arribar al final de la trilogia. El buit que produeix una lectura és només comparable amb el de la pèrdua d'una persona estimada. Curiosament, però, també va aparèixer el record d'una sensació d'alleujament: com si m'hagués alliberat d'una relació absorbent, tornava a recuperar la meva vida, em tornava a trobar amb mi i a preguntar-me què em venia de gust fer a cada moment. Però els efectes que deixen les relacions convulses -i els llibres d'en Larsson ho eren-, et trastoquen durant uns dies. Així em sentia i, decidida a compensar tanta adrenalina posada entre les seves pàgines i els meus ulls, sabia que només hi havia una medecina possible per recuperar la normalitat: una lectura que apaivagués el meu sistema hormonal. Vaig buscar una lectura, doncs, a les antípodes de tanta efervescència literària i la vaig trobar en una novel·la preciosa, delicada... una història en què aparentment no passa res i tot passa a un temps de lentitud humana d'una altra època. 

La novel·la si algú no l'ha llegida és perfecta per aturar els frens vitals que ens aboquen a seguir rodant com els ratolins engabiats. Es diu El cielo es azul y la tierra blanca

i amb ella vaig tornar a recupera la calma i a baixar les pulsacions del cor. 

No sé si és fruit de tot aquest record que, a dia d'avui, encara no he obert el llibre d'una tal E.L. James Cinquanta ombres d'en Grey. He anat donant voltes per altres títols, entrant i sortint d'altres lectures que m'han endinsat en sensacions de calma i gaudi tan potents, gairebé, com les que recordo d'aquella altra lectura estival, però sense haver de pagar el preu del desfici. 

Si encara no m'he decidit a obrir el llibre de moda és perquè em fa por deixar-me atrapar per una nova lectura? em pregunto. Si miro una mica més endins i jugo amb aquestes sensacions crec que no és no tant parlar de por sinó d'escollir. Si fes un paral·lelisme amb els amors, em sembla que és prou clar si poso l'exemple dels amors d'estiu, que entren amb força i trasbalsen per la potència que deixen en cada milímetre del recorregut epidèrmic i està bé, però de vegades, o gairebé sempre, valores més  les relacions que deixen empremta, les que sense ser espectaculars es colen de mica en mica per racons insospitats de la teva geografia íntima i allà es queden, per sempre. 

El llibre és aquí, ben a prop, i me'l miro i em mira, i jo vaig posant-li al davant altres lectures per despistar. No sé si acabaré claudicant davant la curiositat. Tampoc no sé si com en altres aspectes de la vida em puc trobar amb un molt soroll per a no-res (els embolcalls tan llaminers amaguen recipients insulsos, de vegades). En qualsevol cas, tinc a punt un antídot que el recomano a ulls clucs: 
El vaig llegir l'estiu que va sortir al mercat, ja fa uns quants anys, i és un d'aquells llibres imprescindibles de tenir (jo el vaig deixar i com de vegades passa, deu estar en alguna prestatgeria difícil de recordar el nom del benefactor). Així que, penso buscar-ne un exemplar per recuperar-lo i tenir-lo al meu costat tant si acabo decidint fer la lectura d'E. L. James com si no. 

dimecres, 8 d’agost de 2012

LA DAMA NEGRA


Tiempo desnudo con inviernos pasados rugiendo volver. Alma de desierto que esconde escorpiones bajo la arena. Desde el descansillo de la escalera observo tus idas y venidas, observo los sinsentidos que han llenado alcobas y te observo a ti, impávida, y te desenmascaro con mi provocación. Ya no te quiero. Tu frío eterno ha dejado atrás corazones sin música, voces extraviadas en los recuerdos de quienes extrañamos a los que te has llevado. ¿Estás contenta? Deja, pues, de revolotear por mis entrañas. No voy a llamarte aunque los cielos sean lluviosos o las lunas no traigan amores. Los fuelles de mis esperanzas están en marcha para revolotear por otros cielos o para recoger otras cosechas pequeñas pero indispensables para echar raíces en el amparo de los dioses.

dimarts, 7 d’agost de 2012

UN MAR DE VACANCES


L'estiu i el mar són parelles gairebé indisociables en l'imaginari de les vacances de moltes persones. Deixant de banda les que es posicionen en la idea que no suporten la platja (la gent, la sorra, la calor...), m'adono que parlar-ne i referir-s'hi en termes com, per exemple, que si agrada molt o bastant... acaba sent confús ja que tot i que aparentment els defensors de la platja comparteixen els mateixos gustos marins, pot passar que tinguin dins els seus caparronets una imatge de platja fabricada en les antípodes una de l'altra. Almenys això és el que he experimentat bastant sovint quan em posiciono a favor del mar.


I és que més que la platja el que m'agrada per sobre de tot és el mar. Un mar que des de fa més de trenta anys que tinc la sort de disfrutar-lo en un dels paratges més bonics de la Costa Brava. M'agrada baixar a primera hora del matí a la cala de davant de casa i sorprendre els peixos que no s'esperaven visites tan matineres o al final del dia, quan la fressa de la gent ha cessat i  aquest punt i a part els permet als peixos i a l'aigua tornar a respirar amb aquella calma que t'encomanen tan bon punt et deixes balancejar suaument i nedar de punta a punta sense fer ni un esquitx, com si formessis part del medi líquid. 


I quan dic que m'agrada anar a la platja vull dir exactament que m'agrada amb bogeria aquest tram que va des del cap Gros al cap Roig. I que m'agrada caminar pels camins de ronda fins arribar al meu paradís i disfrutar de gairebé una platja per a mi. En aquests paisatges marins, entrar dins l'aigua és trobar-te l'inesperat: un pop o un estol de moixons que van fent espurnejos platejats com els albers quan es deixen moure pel vent. És nedar per sobre les algues que es balancegen sota la teva panxa talment com tu i gairebé t'oblides de respirar contemplant una meravella darrere l'altra en un fons que no para de sorprendre't. És rebre un sol generós després d'haver nedat d'una cala a una altra com absorta d'un moviment que et va embriagant i que acabes sentint que si no tens escates o cua poc et falta. És refugiar-te sota l'ombra dels pins i sentir per una orella la remor plaent de les onades i per l'altra la música inconfusible dels grills. És menjar una amanida o fruita davant del mar fitant un horitzó que cada vegada el pots distingir més llunyà. És llegir amb la calidesa del silenci dins les orelles només puntejades per la remor constant de l'aigua que arriba i se'n va, i és tancar els ulls i deixar anar el cos en la lleugeresa de la calma del pas d'un temps incalculable.

Res a veure amb les platges a vessar de gent. A més, no sé per què, però des de fa un temps, salvant totes les distàncies, ho sé, però des de fa un temps, dic, veure aquesta massa humana trepitjant com es pot un tros de sorra em fa pensar en aquelles platges d'Argelers i encara em costa més formar part d'aquest tipus de festí estiuenc. 

Una servidora que ha nascut davant el mar i que l'he vist amb totes les formes i colors en el meu dia a dia, he de confessar que hi ha un mar que em neguiteja, que em fa por... que escup cap enfora un malestar de vegades gairebé imperceptible, però tot i així palpable i encomanable si hi entres, i d'altres cops es mostra tan inhòspit que només pots mirar-lo. Aquests dies, quan ensenya aquesta cara tan poc amable i es fa inaccessible, el contemplo i prenc consciència de la seva força i  la seva majestuositat i encara em commou més pensar en la dolçor dels dies en calma quan, sigui hivern o estiu, amb aquella bondat et convida a submergir-t'hi i deixar-te agombolar pel seu ball seductor. 



dilluns, 6 d’agost de 2012

RACONTADES A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU


Si la nit tingués un paraigües per albergar dins seu els millors moments de la Festa Major, hi acolliria una pluja amb la descoberta de racons inesperats d’un Cardedeu que es fa mirar amb uns altres ulls; una pluja amb les paraules més autèntiques i vives d’uns narradors disposats a amanyagar i seduir les orelles explicant històries amoroses, divertides, sorprenents... Una pluja per assedegar desitjos amb les begudes més exquisides escollides perquè els paladars tastin amb tots els sentits... la intimitat de la nit.

Si vols viure i sentir la nit d’una altra manera, vine a les “Racontades” el 10 d’agost. T’esperem al bar del Garitu a les 23h per iniciar una passejada per racons de Cardedeu amb contes explicats pels narradors Paco Asensio, Oriol Genís, Rubén Martínez i Alicia Molina i el tast de les millors begudes per acompanyar una vetllada de contes i copes.

No t'ho pensis gaire que les places són limitades.

Compra els tiquets al bar Tarambana.

dissabte, 4 d’agost de 2012

ÍMPETUS



Quiso salvar la caracola que encontró en la orilla con tanto ímpetu que, sin querer, la estrelló contra las rocas.

dijous, 2 d’agost de 2012

LUNA, UNA



Tiene la luna de lagos transparentes palabras germinando en botellas nómadas y éstas pasean su rostro en los amaneceres de tu ausencia. 

dimecres, 1 d’agost de 2012

IMPULSOS

Avui és d'aquells dies que me'n vaig a dormir sentint aquella calma que et recorre per dins quan trobes sentit a allò que fas i que el lloc que ocupes sembla que és el que has d'ocupar i no que has caigut de casualitat o per error... en aquest festival de descobertes que formen el dia a dia.

Avui, guiada per un impuls (quantes vegades no provoquem girs de tres-cents seixanta graus a la nostra vida gràcies als impulsos?) m'he ocupat d'una experiència viscuda als 11 anys, li he posat punt i final i he permès que la història continuï amb un altre to narratiu i un altre desenllaç i he aportat un rumb inesperat a un record que durant tot aquest temps era allà (o aquí, vull dir), transitant com una ombra més o menys invisible, però palpable en els rastres que deixem en els relats de les nostres històries personals. 

De vegades no som conscients del pes de les vivències fins que el fem desaparèixer. I, en canvi, és tan fàcil... Només cal sortir corrents darrere la persona en qüestió, aturar-la, posar-te'n al davant i parlar-li. És sorprenent com ens afluixem tots plegats quan parlem des del cor... 

L'última vegada que ens havíem dirigit la paraula, amb aquesta persona, jo era una nena amb els cabells llargs, tal com ella em recordava (és cert que el fet d'haver marxat d'aquell paisatge fa més de 25 anys ha permès deixar aquest record congelat), i avui, érem dues dones davant per davant i mirava els ulls de soledat que li han portat els anys i sentia com la compassió i la gratitud s'enxamplaven en la bombolla que formaven els nostres cossos.  

El silenci acomodat viscut al llarg d'aquests anys m'ha anat ensenyant que fa més mal deixar de parlar a una persona que l'ofensa en ella mateixa perquè cada   trobada en què no et saludes, en què no t'ocupes de reparar el que ha passat, en què tan sols has tancat la barraca i la segelles amb allò que anomenen orgull ferit o principis, que jo titllaria senzillament de cuirasses limitadores, et condemnen a recordar eternament el motiu pel qual no es diu ni hola ni adéu... I passen els anys i la raó inicial ha quedat tan ridículament reduïda a l'alçada de la pols del camí que les preguntes de per què s'ha arribat a això agafen forma de mortualla esperpèntica dins el teu cap.   Per aquest motiu,  passi el que passi crec que mai, mai, mai no hi ha cap raó que justifiqui que dues persones passin pels mateixos carrers i que les mirades apuntin cap a punts antagònics. 

Diuen que transitem pels mateixos camins fins que aprenem allò que hem d'aprendre. Tot i que no tractar-nos més amb aquesta persona no va ser una decisió meva, sí que temps després m'he trobat amb altres  vivències en què fàcilment podria haver repetit el mateix patró de resposta. En canvi, aquesta experiència dels meus 11 anys m'ha ajudat a mirar-me les noves històries des de l'acceptació i l'obertura i la serenor que porta l'actitud de mirar les coses que passen sense jutjar-les ni fiscalitzar-les i, senzillament, deixar que passin.