Si penso en Calella de Palafrugell, penso en el meu barri: Sant Roc. A l'estiu, el centre és un niu de gent que m'aclapara i que gairebé no visito, però d'entre tots els llocs n'hi ha un que té un distintiu especial i que de mica en mica ha anat formant un oasi afectiu dins meu: el bar-pizzeria Vent de Mar. El vaig descobrir un matí que fugia de tant glamour blanc estès per les terrasses. Veure'l i saber que allà era com ser a casa va ser més que una intuïció, va ser com si un fil invisible em col·loqués les passes una davant de l'altra i m'hi portés amb convicció. I, efectivament, només entrar-hi vaig constatar que el tracte humà allà es moldejava amb aigua fresca i neta, amb l'autenticitat que apareix quan a un li donen espai per ser qui és.
Res no és per casualitat: que a Vent de Mar les relacions estiguin servides amb safates d'afabilitat i naturalitat té una explicació molt clara: Renay i Elina, la parella que regenta el bar. Ell, un cubà salerós i culte amb qui he descobert música, programes d'internet... i contes per seguir llegint... Ella, argentina, amb qui la bellesa i la dolçor caminen juntes en un cos esvelt i àgil que no para de treballar sense que el somriure se li desenganxi de la cara.
Dit això, és fàcil entendre que entrar per la porta, agafar el diari i tenir el meu cafè amb llet en got a punt a la meva taula és més del que jo demanaria per al meu moment "zen", però si a sobre hi ha una tapa assegurada de caliu humà, això és més del que un pot demanar perquè a Vent de Mar sempre hi ha una conversa amb un o altre. I un dia apareix l'Esteve i un altre en Ramon Serrano amb en Lluís i la Cristina... I aquestes cares i altres formen part d'un territori humà que de mica en mica ha anat formant part de les meves coordenades afectives indispensables.
De tots ells, hi ha un agraïment especial per a en Ramon... per la seva generositat, per regalar-me la seva poesia immensament profunda, per compartir converses d'un temps en què jo era una joveneta i llegia aquells Cambio16 o aquells llibres de Cua de Palla, que dirigia ell quan jo intentava assabentar-me del rumb que agafava el país; o per acostar-me a les vides d'escriptors com Pere Calders o en Tísner o en Pedrolo (per no parlar de tants i tants altres escriptors latinoamericans) com si els tingués a tocar; per les fotos que han immortalitzat alguns d'aquests moments irrepetibles... Però sobretot per la llicó d'humilitat que emana de les seves paraules, que traspuen la senzillesa dels savis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada