QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a grans i petits.

* Com fer per regalar contes

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dissabte, 29 de desembre de 2012

INVENTARIS DE FINAL D'ANY


Són els finals d'any l'inici d'una nova etapa? Sembla que arribem aquí separant les experiències viscudes entre allò que ens ha agradat o no com qui separa la roba blanca de la de color. Com si fos tan fàcil! De la mateixa manera que els fils s'entesten a no desenganxar-s'hi, així teixim el dia a dia. On comença la dissort o la fortuna si potser gràcies a una situació desesperada hem anat a parar a mans d'una experiència que ens ha reconfortat i enriquit? 

Arribats aquí, quan es juga a la pregunta hipotètica de què canviaries de la teva vida, t'adones que tot ha contribuït a fer el camí traçat fins aquí, de manera que acceptes, sorprès, que no li falta ni li sobra res de res, que tot forma part d'aquest entramat invisible que anem creant amb més o menys consciència activa. En conseqüència, l'inventari d'aquest any que està a punt de traspassar només té una sola pila: una pila de vida. 

Si hagués d'escollir d'entre tot el munt què m'emporto d'aquest 2012, sens dubte seria la meva reconciliació amb la vida. Després de passar-me tota la meva existència discutint-me amb ella, buscant-hi el sentit a tantes coses, puc mirar-me-la i acceptar el seu designi des de la gratitud, des de la mirada desperta que et fa saber que quan hi confies i crees el teu dia a dia des de l'entrega, el que t'arriba és el que necessites a cada moment. Per tant, em sento agraïda a aquest 2012 per totes les coses que m'ha aportat i estic convençuda que el 2013 serà un bon any, ple de tot allò que m'ajudi a seguir el meu camí.

dijous, 27 de desembre de 2012

EL FINAL DEL DIA XXVI


El final d'aquest dia llisca per una passera fràgil, a sota de la qual naveguen cases que treuen els llençols per les finestres i espolsen les engrunes de les torrades de l'esmorzar del matí, mentre el gat va traient les urpes i s'engarrinxa en la cadira de boga com si els fils fossin la tija esmolada d'un gran guerrer. També hi naveguen paraules abandonades a la sort que un dia es van quedar sense poder sortir dels llavis d'algú. I ara, com si el destí les unís per formar frases que van prenent una fesomia lògica, es bressolen amunt i avall, a dreta i esquerra de les aigües clares del riu imaginari, alhora que el seu pas fa un xiuxiueig suau com les brises que anuncien noves. Més enllà del corrent, desfilen les fotografies familiars per ordre cronològic. Fins i tot, les morts dels desapareguts hi apareixen ordenades. És ara, emmarcades sota aquest vidre protector, que els seus protagonistes han fet les paus amb aquells que en el seu moment la vida no els va donar temps per llimar les friccions inexplicables. Ara naveguen junts en aquest riu de vida i es miren, se somriuen, s'abracen... i accepten que el temps d'estimar és un temps infinit, només truncat per esporàdiques actuacions de la irracionalitat humana. Tot aquest mosaic transparent té un testimoni: una nena que, silenciosa, puja sobre la passera, s'estira i s'aboca a mirar per sota, com si es tractés d'un gran finestral. Veu aquest passar de la vida, la dels seus avantpassats, la seva... i la mira amb ulls expectants... i, amb el desig de crear rutes que connectin els cors més enllà de les vides viscudes,  hi llença grapats de terra d'allà per on han transitat cada un d'aquests éssers perquè granet a granet puguin trobar sempre el camí de tornada a casa. 

dijous, 20 de desembre de 2012

SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS AL BAR PASTÍS: ¿HAY AMORES QUE MATAN?

CONTES PER A ADULTS AL BAR PASTÍS  de BARCELONA
CONTES PER A ADULTS

 

¿HAY AMORES QUE MATAN?
 


Hay amores que buscamos, que huyen, que nos acechan, que nos encuentran... Hay amores ciegos, y a veces sordos; amores pequeños que con el tiempo se agrandan como las pompas de jabón, y amores que te hacen añicos. Pero ¿hay amores que matan? Te lo contamos en cuatro versiones diferentes.

dijous, 27 de desembre a les 22h


al Bar Pastís
c/ Santa Mònica, 4

Aportació: 5€

 

ENTREPARAULES

Mayte Flores
Alicia Molina
Carles Targarona
Jordi Vila

dimarts, 11 de desembre de 2012

D'AQUELL "ESPLENDOR EN LA HIERBA"



"Aunque ya nada pueda devolverme las horas de esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no debemos afligirnos, pues siempre, la belleza subsiste en el recuerdo".
                                                                                         William Wordsworth

Fa temps que els finals del dia porten rastres molt antics, de quan el temps viatjava a peu, les matinades glaçaven les parets de casa i els llençols es convertien en les cabanes perfectes per aixoplugar els somnis. En aquells dies, el teu cant inundava la casa d'àries, tangos, ranxeres o coples mentre anaves amunt i avall sense parar. Amb aquella tenacitat que fabriquen les persones que han transitat camins pedrosos atiaves el foc quotidià amb la teva entrega i ho feies d'una manera que tot semblava fàcil. Voluntat, indulgència, temprança i moltes altres virtuts han guiat els teus passos, seguint la dita que el iaio Ramon va deixar escrit en les nostres cèl·lules "el hierro caliente estira". 

Ara, el dia a dia desplaça, galopant, sense sentits que fan caure els quadres de les parets gairebé sense ni tocar-los. Les fotografies aturen les mirades per conservar el record indemne de moments que es dibuixen retallats com els paisatges que mires darrere la mullena.

Ara, també, el respirar es fa lent i un voldria que en descórrer les cortines dels finestrals, l'escenari que apareix a l'altra banda, en fos un altre. Un voldria que el futur incert no tingués pressa per arribar-hi, que permetés fer l'exercici d'acceptar la desefervescència de les roses, sense lliurar batalles inútils, només aprenent a ser-hi tal com el moment ho disposa. No-res. 

divendres, 7 de desembre de 2012

LITERATURA QUÀNTICA


Què tenen a veure Ramon Llull, Bongo Botrako i Pablo Neruda? Aparentment tots tres formen universos distants no només en el temps, sinó en el contingut de les seves obres. Doncs, els alumnes de primer de batxillerat del Taller Ginebró, de Cardedeu, han entès alguns versicles del "Llibre d'Amic e Amat" de Ramon Llull gràcies a la cita d'uns versos de Pablo Neruda que fa un dels grups musicals més escoltats per ells, Bongo Botrako: "podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera." I de mica en mica han anat entenent, també, que la literatura és alguna cosa més que una llista de noms d'autors amb dates i obres per recordar. 

En aquest sentit, és difícil ajudar-los a desaprendre aquell fatídic hàbit establert durant anys i anys en generacions avesades a fer entrar el text poètic o narratiu... per la via mental. No només perquè segurament ens perdem l'oportunitat de deixar-nos impregnar per la magnitud de l'obra en si, sinó perquè escollint aquesta opció estem condemnats a mirar el text que tenim al davant des d'una distància que barra el pas a la curiositat, a l'empatia, a la connexió, al sentir... 

Molt diferent, en canvi, resulta ser l'efecte que se'n deriva quan la lectura va precedida per un connectar amb una emoció, una imatge, un color, una paraula... amb tot un món de descoberta, al capdavall, d'un mateix respecte el text literari en qûestió. Molt diferent, dic, quan l'accés es fa per la porta de les emocions perquè aquesta estableix ponts tan necessaris entre l'art i qui el mira per primer cop. 

Quan el pas es fa per aquesta via t'adones que no existeix ni el temps ni l'espai. Tant és que aquella obra hagi estat escrita el segle XIII que en l'actualitat. Si ho fem així, aconseguim posar la mirada en allò que compartim, allò que ens connecta que no és altra cosa que la nostra essència com a éssers humans, allò que tots sentim independentment de si pertanyem a una època o a una altra, si som d'una part del planeta o una altra... Des de les tristeses més absolutes passant per gelosies, mentides, venjances... o orgulls, desitjos, eufòries... tot el mapa emocional humà es posa al servei de la paraula escrita, dels recursos literaris més efectius, de la bellesa de l'art.

Arribats aquí, la literatura deixa de ser un còmput de personalitats i obres que cal entendre, analitzar... i passa a ser allò que anomeno literatura quàntica (em permeto la llicència del terme, tan en boca de tot i de tothom) perquè una obra escrita en un moment determinat, amb les circumstàncies vivencials que envolten l'autor, arriba a mi, segles després i jo la rebo amb la mateixa veracitat o comunió amb l'artista que si hagués viscut a la mateixa època. I és des d'aquesta idea de literatura quàntica que caldria establir el punt de partida a seguir pels alumnes per tal que establissin el gust per la literatura i que tindria com a requisit imprescindible una ruta que hauria d'iniciar-se, repeteixo, en la descoberta de les emocions que hi ha abocades. Ja hi haurà temps, després, d'entrar en tots els racons d'anàlisi profunda de l'obra. Ja hi haurà temps d'interpretar segons els preceptes marcats i esperables. 

És aleshores quan la pregunta típica i tòpica que sorgeix cada curs sobre per a què serveix la literatura quedaria exclosa de les seves ments perquè, per fi, tindrien integrat que la literatura no es pot definir des del serveix o no serveix per a... la literatura es viu... És aquella porta que et penses que obres cap enfora i quan mires a veure què hi ha, sense adonar-te, on et transporta en realitat és cap endins.