QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

diumenge, 25 d’agost del 2013

DE TU VERDAD A LA MÍA



Un sin fin de veces pregunté a la Grulla blanca cuántos minutos hay de tu verdad a la mía y otras muchas más me respondió que la paciencia. 

-Entre las verdades -añadió- no existe el tiempo ni siquiera una línea en un espacio indefinido... Tan solo se dibujan dunas que aparecen y desaparecen en los laberintos infinitos dejando un polvo mágico que se esparce por tres caminos que puedes transitar a sabiendas del riesgo de no regresar jamás. 

Quise saber más y ella lo intuyó.

-Son caminos que serpentean por paisajes llenos de precipicios y paredes de roca que arden a la salida del Sol. Uno de los caminos lo custodia el oso dormido que no se despierta nunca porque no quiere conocer la verdad y allí está, aletargado eternamente, ajeno a ella. Su reflujo es tan potente que sólo acercándote a unos metros puedes quedar contagiado de su sueño y llegar al olvido. En otro yace el guerrero herido porque su única misión es clavarle la espada a su propio corazón, constantemente, para no sentir la tentación de amar. El dolor que esparce es tan intenso que es capaz de convertir el tuyo en hielo. El tercer camino está rodeado de un jardín de estalagmitas que hacen un juego de espejos con la figura del visitante. Cada imagen reflejada pronuncia continuamente una pregunta relacionada con su existencia confundiéndole hasta el punto de hacerlo enloquecer. 

A pesar de sus advertencias, quise ir hacia ellos. O mejor aún: fui hacia ellos. Y cabalgué por las crestas del Sol con el riesgo de quedar convertida en una partícula de fuego. Llegué hasta el oso dormido y para evitar caer en su sueño profundo grabé las palabras en mi piel y las fui pronunciando con los ojos cerrados en una cantilena que repetía como una oración: he preservado tu nombre... he guardado la casa de las bestias... he cantado bajo tu ventana... he curado en mi tus heridas... he roto mi promesa y te he amado... he construido con tus sombras sueños inalcanzables... he preservado tu nombre... Y así, repitiendo una a una sin cesar, pude llegar hasta el guerrero herido. Conocedora del peligro y para evitar sentir un dolor tan profundo que se helara mi corazón, me lo arranqué antes de tomar el camino y lo escondí en la madriguera de las incertidumbres. Me encontraba ya ante él como testigo de su tormento, ajena a todo dolor y sin riesgo a morir. Pero sin corazón tampoco se da la posibilidad de aprender así que retrocedí a buscarlo y entonces sí, con mis latidos bombeando la sangre por todo mi cuerpo, pude sentir ese hielo hiriente cortando cada trozo de mi como quien segmenta los hilos de un ovillo. Antes de perecer, huí aún sabiendo que perdía la posibilidad de tener la respuesta a mi pregunta. Pensé seguir por el tercer camino y lo hice. Era apabullante recibir una pregunta tras otra. Mis oídos estaban a punto de estallar cuando, instintivamente, empecé a gritar: soy, soy, soy... A todas las preguntas les daba la misma respuesta y las estalagmitas se fueron rompiendo a mis pies dejando un desierto ante mis deseos de saber.

De manera que regresé sin respuesta, con el sin sentido golpeándome los huesos. Pero nada es en balde y algo aprendí de todo ello: uno puede recorrer todos los destinos inciertos y siempre hay cuestiones que quedan sin saberse. Desde entonces habito la espera en trigales gigantes que cobijan mis palabras de los aguaceros imprevistos. Y en cada grano de trigo escribo un verso para alimentar el alma dormida, para poner voz a los silencios, para elevar el canto hacia los días azules y las noches de Luna, para mecer con la melodía del grillo y el vaivén del mar ese gesto que haga innecesario saber, por fin, a qué distancia de tu verdad se halla la mía.

dissabte, 24 d’agost del 2013

A TIEMPO


En las horas muertas los relojes juntan las manecillas para amarse.

divendres, 23 d’agost del 2013

AL PASAR LOS DÍAS


Y sin embargo, al pasar los días, el viento amasó sus escamas y las transformó en flores, sopló lunas sobre su piel, mandó al Sol que hondeara su corazón y finalmente supo que estaba a punto para amarla.

EN PATUFET, EN SUPERMAN I EL FACEBOOK. CONTE DE LA IMPROVISACIÓ DE LES RACONTADES A CARDEDEU


Revisió del conte explicat a les Racontades 2013 a partir de la Improvisació de la Casa Nova amb les paraules: Facebook, Patufet i Superman.


Superman descansava de tantes heroïcitats que la vida li anava posant contínuament al seu abast i malgrat la seva condició de superheroi, ho feia com qualsevol humà: jeia al sofà, menjava a tort i a dret... i, sobretot, es connectava a internet. 

La veritat és que es passava moltes hores al facebook. Feia poc que havia entrat a formar part d'un grup i se sentia com si hagués descobert el món per un forat. Poder compartir les seves experiències amb els col·legues de xarxa l'ajudava a suportar la soledat que sempre acompanya a les criatures de la seva condició. De manera que tan bon punt acabava la seva missió de salvador de l'Univers, s'asseia davant la pantalleta i vinga a xerrar que si amb en Batman, l'Spiderman, l'Ironman, l'Aquaman... Tots superhomes, esclar, encara que també hi havia la Catwomen. Era l'única i tots la volien seduir explicant les seves batalletes, enviant-li poemes i cançons que descobrien en altres grups classificats com personatges de la mitologia, però la veritat és que la Catwomen no els feia gaire cas. Al contrari que els seus homònims masculins, ella desconnectava del tràfec quotidià dedicant-se a la seva afició preferida: sentir contes. Va ser per casualitat que un dia va descobrir que hi havia un grup al facebook format per personatges de contes i va quedar fascinada perquè les històries que li explicaven parlaven de coses tan normals i tangibles com que un nen petit, petit havia d'anar a comprar safrà a la botiga del poble. Que lluny que quedaven les situacions d'estrès en què el món sempre estava a punt de desaparèixer i era gràcies a les seves actuacions que encara sortia el Sol cada dia...

De tots els superherois, però, en Superman era el que n'estava més de la Catwomen. Ho portava en secret, com es porten els amors incipients que els guardes dins teu perquè tens por que si surten a la llum del dia s'escapin en el primer sospir. Però la inquietud per saber què sentia la Catwomen el va portar a espiar els seus moviments per la xarxa i ell també va descobrir el grup de personatges de contes i, quan va saber que havia fet amistat amb un tal Patufet li va faltar temps per investigar qui era, què feia i on vivia. De fet, va córrer tant que en un bufar i fer ampolles es va presentar sobre el territori on vivia en Patufet. 

Tot i que mirava i mirava des d'una alçada considerable per localitzar-lo, no veia ningú que tingués la cara de la foto que havia vist pel facebook. En Superman volava a tota velocitat mirant pertot arreu, però no hi havia manera de visualitzar-lo. Només sentia una veu molt fina, finíssima que deia: patim-patam-patum, homes i dones del cap dret, patim-patam-patum, no trepitgeu en Patufet. I malgrat que veia una mena de camí desert, per on no passava ningú, com si s'haguessin obert les aigües del Mar Mort al pas de Moisès, no aconseguia divisar en Patufet. 

Estava tan concentrat mirant i remirant que no va veure que s'estava allunyant del poble i, a més, anava perdent alçada. Gairebé fregava el terra, però de tot això no se n'havia adonat encara. Ho va saber quan va anar a parar a tota velocitat sobre una tifa enorme. El pobre Superman va quedar ben empastifat. El bou que hi havia al costat se li va acostar, va treure la seva llengua rasposa i va anar-li fent llepades per la cara, les mans, el cos... fins que el va deixar net. Tan net que fins i tot se li havia endut la roba, inclosa la capa i així, com una criatura acabada de néixer, en Superman va buscar alguna cosa per tapar-se i no se li va ocórrer res més que posar-s'hi les fulles d'una col que hi havia al costat. 

El Bou, que havia de seguir el guió establert en el conte, estava a punt de menjar-se la col amb en Superman de farcit quan va arribar en Patufet i el va poder salvar, al Bou, d'una indigestió segura. En Superman, agraït per l'heroïcitat que havia fet aquell ésser tan diminut d'intervenir amb tant d'encert i protegir-lo a ell, al gran superheroi, va tenir clar que necessitava unes vacances de "salvador" de l'univers. Volia experimentar altres sensacions i li va proposar associar-se en Patufet, ell i el Bou i els tres recórrer els diferents contes, canviar les històries per poder posar-hi un final sorpresa que no sabria ningú i viure situacions inesperades. En Patufet va acceptar encantat. I com si tingués el sisè sentit ben aguditzat, va convidar també a formar part del grup a la Catwomen.

I diuen que així estan des de fa molt de temps. I que si un dia, agafeu un conte i no té el final que esperàveu és perquè en Patufet, el Bou. la Catwomen i en Superman hi han fet de les seves.

SOBREVIVIR POR RETRASO


Sólo las sonrisas que no llegaron a asomarse  sobrevivieron a la mueca helada que provocaron sus palabras. 

dimecres, 21 d’agost del 2013

POEMA AMB TITULARS DE DIARI


primavera 1995

dimarts, 20 d’agost del 2013

OLA


Desnuda anda la ola
desnuda de espuma y brío
sólo el vaivén que la mece
cobija su latir mudo.

diumenge, 18 d’agost del 2013

HELENA

(l) Helena



También tú llevas el signo líquido en tu nombre. Ése que te eleva hacia paradores donde depositar tu mirada y ensancharla, ése que se cruza en tu altitud para ofrecer otros ángulos desde donde focalizar saberes. Como él creces en la verticalidad de la búsqueda de algo infinito, como él bajas para reencontrarte.

Hay en tu trazo una aparente fragilidad como la que tienen los sueños que construimos bien altos para que nadie nos los pise ni nos los descubra. Y hay, también, en ese trazo, una mancha sonora incombustible que ha habitado nuestra historia durante muchos años y ahora llega a ti como un beso.

Antes que tú, esa acústica acompañó a otros migueles, leonores, manueles, leopoldos, alicias, gabrieles... Y antes que tú, Helena, otras elenas ascendieron e iluminaron el paisaje.

(a la lletra més bonica: la ela)

juliol 1998

dissabte, 17 d’agost del 2013

RACONTADES 2013 A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU - EL GARITU


Hem viscut una sorpresa darrere l'altra a les Racontades de la Festa Major de Cardedeu organitzades pel Garitu. Un itinerari ple de contes que es van colar per espais com el Convent de monges, la comissaria de policia, la Torre Montserrat i la Casa Nova amb una copa diferent a cada lloc per seguir disfrutant de tanta fascinació. Vam rebre felicitacions a cabassos i els narradors de les Racontades donem les gràcies al Garitu, a les persones que ens van obrir els seus espais i que van acollir-nos amb tanta delicadesa i entusiasme, als col·laboradors com el Tastavins per oferir-nos el cava, a Josep Mourelle per les fotografies, als voluntaris que van preparar i servir unes begudes exquisites i al públic per mostrar-se tan pròxim, tan càlid i regalar tants somriures.

dimecres, 14 d’agost del 2013

INSOMNIOS



Murió de insomnio para evitar despertarse con el vacío agujereando su corazón.

dilluns, 12 d’agost del 2013

LA COVA DEL PAS DEL TEMPS



El vent arrossega polsim de roca tallant que s'endinsa entre els batecs i els sospirs. Ferida, m'aixoplugo dins la cova del pas del temps, desplego els escuts de les comportes per allunyar les indiferències, les mentides, els silencis enverinats... i recullo les ales fins que la brisa amable m'indiqui que ha tornat la bonança.

VÉRTICE



Encontró su miedo en el vértice más puntiagudo. Supo que era él porque le atravesó el alma.

dissabte, 10 d’agost del 2013

dijous, 8 d’agost del 2013

EL FINAL DEL DIA XXVII


Aquest final del dia porta deserts d'ombres que desfilen en les nits de vigília i de cada pas que fan cauen serps que es nuen per les goles seques de tant cridar, per les mans que ja no s'obren, pels pulmons asfixiats per la pressió que provoca la veritat quan apareix inesperadament. 
Aquest final del dia s'esmuny entre les llàgrimes invisibles dels cors fosilitzats per les absències, pels mutismes, pels jocs mordaços... i treu un mocador que deixa anar perquè amb el vol toqui un cel clar, llunyà dels laberints mortífers que naveguen sempre per les aigües fràgils de les ànimes ingènues i hi instal·li un aixopluc permanent. Allà on els matins s'alien amb la música, el sol, els blaus del mar i cusen ferides perquè hi torni a transitar l'amor. Allà mateix també, però, on, inevitablement, la foscúria arrossega tenebres que trenquen els miratges que ha forjat el dia i tot torna a desaparèixer tret de la petja del dolor, del buit, del solc que es clava a la pell com un tatuatge maleït.
Aquests finals del dia avancen com la lava i devoren tota espurna de vida que troben al seu pas sense demanar permís, sense averiguar si el tic-tac del batec intern pot suportar una nova onada de desesperança. Tant és. També cremen els boscos i alguna espurna petita queda per perllongar la vida... Una espurna, un inici, un gemec suau que es quedi per construir un traç diferent. 

dimecres, 7 d’agost del 2013

VIAJES


Voy y vengo de los días infinitos hasta las lunas de mis sueños.

dimarts, 6 d’agost del 2013

TAJANTEMENTE


Tajantemente, Jan sale en un santiamén por la puerta del bar. Se para ante el espejo y teme que su mente empiece con el balbuceo rutinario: 
-Jajaja... Tatata... Tetete... 
Esa noche la taja sólo le dura dos horas. Después todo vuelve a la normalidad. 

dilluns, 5 d’agost del 2013

A TRENC D'ALBA



Si hi haguessin passes invisibles, visitaria els teus somnis per portar-te les albes més lluminoses.

diumenge, 4 d’agost del 2013

SOMBRAS


Fue después de salir a toda prisa que comprobó que esa sombra de murciélago que le seguía a todas partes era él mismo.