QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dilluns, 30 de setembre del 2013

INAUGURACIÓ CONTES PER A ADULTS AL VALENTINA


sessió de contes per a adults al Valentina
SESSIÓ DE CONTES PER A ADULTS

ELS NOSTRES MILLORS CONTES


A partir del 6 d'octubre, les tardes de diumenge estaran plenes de contes. Contes per tancar el dia amb bona companyia, per iniciar la setmana amb entusiasme...
Amb il·lusió i empenta, recuperem un altre local per a la narració oral. Ens ajudes a fer-ho possible?
Aquest diumenge, a les 19h, inaugurem la temporada al Valentina amb en Rubén Martínez, l'Helena Cuesta, la Patricia McGill, en Joan Boher, la Inés MacPherson i l'Alicia Molina. Farem una contada compartida en què explicarem els nostres millors contes per donar el tret de sortida a un espai que volem que sigui el de tots. En aquesta ocasió demanem la col·laboració de 2€ per a les futures despeses de difusió. A la resta de sessions l'entrada serà de 5€. 







Centre Cívic Valentina

Pl. Regomir, 2
ML4 Jaume I
ML3 Liceu

diumenge 6
19h
2€

diumenge, 22 de setembre del 2013

PUNTO Y COMA


Tu tránsito fue breve; tu huella, permanente.

divendres, 20 de setembre del 2013

FESTIVAL DE NARRACIÓ ORAL MUNT DE MOTS

Arriba el Festival de Narració Oral Munt de Mots. Del 19 al 26 d'octubre, Barcelona i altres municipis s'ompliran de contes, tallers, conferències... amb narradors de tots els continents. Consulta la pàgina web www.muntdemots.org i no et perdis ni una paraula!!!




dijous, 19 de setembre del 2013

RACONTADES A LLINARS DEL VALLÈS


Arriben les Racontades a Llinars del Vallès. 

Dissabte 28 de setembre, una nova sessió de contes i descobertes de racons de Llinars portarà el públic assistent a disfrutar de la nit amb les històries i les begudes que se'ls oferirà en un itinerari de dues hores de durada.



dilluns, 16 de setembre del 2013

EL SILENCIO Y EL ECO



El Silencio entró en la cueva de las formas invisibles buscando sosiego. Tras él llegó el Eco, que lo llamaba desesperadamente para evitar su desaparición, pero la invisibilidad ya se había apoderado de él como lo hizo minutos más tarde del propio eco. Desde entonces andan juntos sin reconocerse ni encontrarse. Y sin embargo, cuando el eco resuena es porque está a su lado el silencio. 


divendres, 13 de setembre del 2013

ESTE NO ES UN LUGAR ADECUADO PARA MORIR A LA BECKETT

La Sala Beckett no és un lloc adequat per morir

 
/ 13.09.2013
La Sala Beckett obre temporada amb l’estrena d’un espectacle esplèndid: Este no es un lugar adecuado para morir, una obra d’Albert Boronat i dirigida per Judith Pujol, que es podrà veure fins al 29 de setembre. Alícia Molina en dóna fe a Núvol.
Rosa Cadafalch a 'Este no es un lugar adecuado para morir'

Sis actors (Xavi Álvarez, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Oriol Genís, Òscar Mas i Sergi Torrecilla) desgranen una història que comença quan el jove que interpreta en Sergi Torrecilla troba el seu gos mort a la carretera dels afores del seu poble. Aquest fet i els seus propòsits d’enterrar-lo seran el pretext per desvelar-nos el relat familiar tal com el viuen respecte a ells mateixos (què esperen, què intenten preservar, a quantes pors i contradiccions s’hi enfronten…) i respecte al poble on viuen (quin ressò té la mirada dels altres en cada un d’ells, quin pes tenen les paraules, els rumors, quines decisions et fan prendre…). Este no es un lugar adecuado para morir parla del territori de les persones, el que t’atorguen els altres, el que tu t’agafes… Un territori que traça una línia que va des del punt més extern en què es posen en joc les relacions humanes, fins al territori íntim d’un mateix, que té més a veure amb la idea de donar-te permís per acollir-te, d’explicar-te la teva pròpia història des de les vísceres, mostrant a la llum les parts més fosques… Un territori que, en definitiva, deixa en evidència, com un comptagotes que va caient a poc a poc, el sentiment de com és de difícil la vida.
Sota una direcció admirable, el text flueix en uns actors que, del primer a l’últim, defensen el seu paper amb dinamisme, frescor, veracitat… Tot i que és una obra bastant coral en què de cadascú podríem ressaltar moments espectaculars i intensos com l’escena del cotxe amb els actors Pepo Blasco i Rosa Cadafalch o la de l’Òscar Mas que mentre escampa rumors va cargolant contínuament amb les eines tot mostrant una metàfora de com ens cargola també la vida, o aquest pare i fill interpretat per l’Oriol Genís i en Xavi Álvarez respectivament i aquest jardí real i metafòric que el pare intenta mantenir net i que simbolitza una relació que arrenca l’alè quan sents unes paraules tan dures, sense anestèsia ni màscares que les atenuïn… Tot i que és bastant coral, dic, el fil de la història ens el va descabdellant el personatge que interpreta en Sergi Torrecilla que combina magistralment el paper de narrador i fill alhora.
És ell qui ens porta del present al passat i, també, ens anticipa el futur amb uns marcadors temporals perfectament integrats en una línia cronològica imaginària en què queda ben palès com s’han anat construint aquests retalls d’una història que anem copsant i que, finalment, se’ns planta al davant com un vano desplegat i exposat als nostres ulls. És ell qui ens endinsa en una geografia humana plena d’arestes i de racons secrets i ens obre les portes d’aquests mons subterranis des de modalitats discursives tan variades com la narrativa en què ens situa en la part accional de la història o la descriptiva i la força poètica amb què ens capbussen en les entranyes dels personatges. Una i altra aconsegueixen que t’enamoris de cada un d’ells a mida que els vas descobrint i connectes amb la seva vulnerabilitat. I, per descomptat, el pes que recau en uns diàlegs plens de metàfores, de paraules que costen que surtin i que per fi veuen la llum… Diàlegs a dues o tres veus amb rèpliques i contrarèpliques discontínues que aporten dinamisme i agilitat a un text que malgrat que té moments en què se’t va clavant en les capes més profundes de la pell, també aconsegueix arrencar-te algunes rialles gràcies al to irònic que embalsama les situacions que planteja.

'Este no es un lugar adecuado para morir' es pot veure a la Sala Beckett, de Gràcia, fins el 29 de setembre.
Hi ha altres aliats per crear una atmosfera distesa en alguns moments. A banda del ritme tan ben jugat per la Judith Pujol i l’ajudant de direcció, Joan Arqué i de com combinen la focalització de cada una de les peces d’aquest mosaic humà, un altre dels elements que destacaria és la música de Marcel Bagès que va sonant al darrere, com un personatge més que també sent i que ajuda a abaixar la densitat de la sala en alguna ocasió o a connectar amb l’emoció que queda suspesa a l’aire. Destacaria, al capdavall, tot el conjunt d’elements escènics: la il·luminació, d’en Dani Sánchez; el vestuari, de la Giulia Grumi, o l’escenografia, d’en Víctor Peralta.
Hi ha una frase que el personatge del pare (Oriol Genís) repeteix una i altra vegada: “las palabras son la vida” i la voldria ressaltar perquè tot i que en el context en què la diu té unes altres intencions, em prenc la llicència per traslladar-la a l’ara, en aquesta nova temporada que comença i fer d’aquesta frase una invitació per sortir de casa i facilitar a omplir  -i omplir-nos- de paraules i d’històries les sales i dono fe que la Beckett és el lloc perfecte per sentir aquestes paraules, per viure una obra que no us podeu deixar perdre.

dilluns, 9 de setembre del 2013

LARGO COMO EL SILBIDO



Largo como el silbido, el tiempo merodea por los rincones siguiendo las huellas que él mismo dejó en otro momento. De repente pierde el rastro de si mismo. Ante sus ojos hay lagunas de color negro y en el reflejo de sus aguas, yace el olvido, que ya no recuerda qué historias duermen bajo su desvelo.


diumenge, 8 de setembre del 2013

BIBLIOTECA


Mai el plaer i la lectura havien anat tant de la mà: per cada llibre regalat, com a mostra d'agraïment, ella s'entregava amb delit i lascivitat a la descoberta d'una part del seu cos, amb tanta o més passió amb què es lliurava a l'acte de llegir. Van construir una biblioteca infinita de complaences mútues.

divendres, 6 de setembre del 2013

ELENA VILARIÑO ROMANI, NORAH LANGE, SILVINA OCAMPO i DULCE MARIA LOYNAZ

Del blog de Marisa Martínez Pérsico faig una tria d'aquests poemes:

ELENA VILARIÑO ROMANI


Ya no
(De Poemas de amor, 1957)


Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quién fui
por qué me amaron otros.

No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos, esperarnos, estar.

Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.

No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.



NORAH LANGE

I 
(De Los días y las noches, 1926)

Vacía la casa donde tantas veces 
las palabras incendiaron los rincones. 

La noche se anticipa 
en el plano mudo 
que nadie toca. 

Voy a solas desde un recuerdo a otro 
abriendo las ventanas 
para que tu nombre pueble 
la mísera quietud de esta tarde a solas. 

Ya nadie inmoviliza las horas largas y cerradas 
tanto pudor de niña. 

Y tu recuerdo es otra casa 

Y mis latidos forman una hilera de pisadas 
grande y quieta 
por donde yo tropiezo sola. 
que van desde su puerta hacia el olvido. 


II

Ventana abierta sobre la tarde
con generosidad de mano
que no sabe su limosna.

Ventana, que has ocultado en vano
tanto pudor de niña.

Ventana que se da como un cariño
a las veredas desnudas de niños.

Luego, ventana abierta al alba
con rocío de júbilo riendo en sus cristales.

¡Cuántas veces en el sosiego
de su abrazo amplio
dijo mi pena
su verso cansado!

SILVINA OCAMPO

Sonetos de la muerte y de la dicha
(De Espacios métricos, 1945) 

I

En qué recinto de nuestra alma quedan
los jardines, el miedo, y en la mano
todas las palmas del amor en vano,
y esa luz de las tardes que se heredan.

Con qué insistencia lenta se acumulan
la persuasión visible de las voces
y esas fulgentes flores que vinculan
su aroma a un pensamiento de otros goces.

En qué lugar penetran tan despacio,
en el olvido, en busca de otro espacio,
ademanes y rostros conturbados 

O por la indiferencia visitados,
cuando la muerte, delictuosa, llega
con su antigua quietud de estatua griega. 


Espera
(De Amarillo celeste, 1972)

Cruel es la noche y dura cuando aguardo tu vuelta
al acecho de un paso, del ruido de la puerta
que se abre, de la llave que agitas en la mano
cuando espero que llegues y que tardas tanto.
Crueles son en las calles los rumores de coches
que me dan sueño cuando estoy junto a tus ojos.
Cruel es la lluvia suave, furiosa que fascina
las enormes tormentas, las nubes con sus islas
cuando espero que llegues y que el reloj enclava
sus manecillas de oro en el corazón ávido.
Cruel es que todo sea precioso hasta el retorno
de la espera, y el lento padecer del amor.
Cruel es rezar sin tregua la promesa olvidada
de volver a ser buena, de sentir que redime
estar bien preparada sólo para la dicha.
Cruel es la luz, perfecta, de la luna y del alba
el alma de las horas sobre el campo y el mar
y crueles son los libros, la voluptuosa música,
hasta la anomalía de las caras etruscas.
Y es cruel aún después tener que ser humana
no convertirme, al verte, en perro, de alegría.

DULCE MARIA LOYNAZ

Si me quieres, quiéreme entera
(De Versos, 1920-1938)


Si me quieres, quiéreme entera,
no por zonas de luz o sombra...
Si me quieres, quiéreme negra
y blanca. Y gris, y verde, y rubia,
y morena...
Quiéreme día,
quiéreme noche...
¡Y madrugada en la ventana abierta!

Si me quieres, no me recortes:
¡Quiéreme toda... O no me quieras!

El amor indeciso
(De Versos, 1920-1938)

Un amor indeciso se ha acercado a mi puerta...
Y no pasa; y se queda frente a la puerta abierta.

Yo le digo al amor: -¿Qué te trae a mi casa?
Y el amor no responde, no saluda, no pasa...

Es un amor pequeño que perdió su camino:
Venía ya la noche... Y con la noche vino.

¡Qué amor tan pequeñito para andar con la sombra!...
¿Qué palabra no dice, qué nombre no me nombra?...

¿Qué deja ir o espera? ¿Qué paisaje apretado
se le quedó en el fondo de los ojos cerrados?

Este amor nada dice... Este amor nada sabe:
Es del color del viento, de la huella que un ave

deja en el viento... Amor semi-despierto, tienes
los ojos neblinosos aun de Lázaro ... Vienes

de una sombra a otra sombra con los pasos trocados
de los ebrios, los locos... ¡Y los resucitados!

Extraño amor sin rumbo que me gana y me pierde,
que huele las naranjas y que las rosas muerde...,

Que todo lo confunde, lo deja... ¡Y no lo deja!
Que esconde estrellas nuevas en la ceniza vieja...

Y no sabe morir ni vivir: Y no sabe
que el mañana es tan sólo el hoy muerto... El cadáver

futuro de este hoy claro, de esta hora cierta...
Un amor indeciso se ha dormido a mi puerta...

dimarts, 3 de setembre del 2013

CATACLISMES PERIÒDICS



El temut cataclisme de sorra fina que periòdicament arrasava contra la vida de tots els organismes vius que vivien tranquil·lament en aquell univers estava a punt de prendre la vida a una nova família de microbis, però el moment fatídic no va arribar-hi mai. La mà que cada cinc minuts feia girar el rellotge de sorra penjava morta sobre la butaca d'una sala d'un altre univers on havia viscut tranquil·la fins aquell instant.