Sempre és temps de roses
/ 17.12.2013
Dijous passat es va estrenar al Teatre Nacional La rosa tatuada de Tennesse Williams, traduïda i dirigida per Carlota Subirós. Alicia Molina ha vist el muntatge i en fa la seva crítica a Núvol.
Clara Segura a 'La rosa tatuada' de Tennessee Williams | Foto May/Zirkus-TNC
Amb un inici que sembla que ens vulgui mostrar el joc contrastat entre el fora –amb sons, cuques de llum que il·luminen la nit, persones de pas…- i un dins que ens descobreix les entranyes dels personatges des d’una casa que va donant voltes com el pas del temps, com el neguit dels qui l’habiten, la història s’arrapa perfectament a les tres hores del temps que dura, i va entrant de manera subtil i explícita per totes les vies possibles que hi ha de connexió entre l’espectador i l’espectacle. Les explícites s’anomenen Clara Segura i Bruno Oro i Oriol Genís i Teresa Urroz i Rosa Cadafalch i Màrcia Cisteró i Pepo Blasco i Marta Ossó i Alícia González Laa i Antònia Jaume i Montse Esteve i David Marcé que posen ànima als personatges amb tanta intensitat que els sentim bategar des del pati de butaques.
En aquest sentit, és de parada obligatòria la referència especial al personatge de Serafina, interpretat per la Clara Segura. Ella sola omple la casa, l’escenari i el teatre sencer. També destacaria el gran treball de Bruno Oro, que sap fer transitar el seu personatge per tants registres. El de la filla, el del capellà (interpretat per l’Oriol Genís), anomenat per ell mateix com “l’assotador de les dones”… i el que interpreta la Teresa Urroz. Amb ella entraríem en aquella part subtil de tot el que es cola per la via de les percepcions i des d’aquest punt de vista, el seu personatge connecta directament amb la part salvatge de la dona. Al llarg de l’obra, la Serafina li mostrarà rebuig; potser perquè hi veu certes similituds… Sigui com sigui, aquesta dona misteriosa representa l’element terra, allò primitiu, la sensualitat que la protagonista retroba, l’animalització de la dona… I entra i surt a escena a través de sons, de vegades a través d’una cançó, que sembla una lletania… o envoltada del simbolisme de la cabra… Tota ella sembla, doncs, una partitura que ens dóna les claus per entendre les profunditats del món, els canvis que s’esdevenen…
És segurament en aquest món de subtileses on la Carlota Subirós ha volgut deixar constància del seu segell. Davant d’un text esplèndid, que aboca les contradiccions humanes d’una època a la realització d’un joc teatral molt ric quant a interpretació i molt ric pel que fa als contrastos en els registres i a la varietat d’emocions per les quals fa entrar i sortir l’espectador, afegir-hi sons (en directe), cançons i veus d’una bellesa impactant fa que el resultat del conjunt de l’obra guanyi encara molt més i que es formin capes i capes de petites i grans subtileses que l’espectador va descobrint al llarg de la representació.
En aquest context, frases com “Els cossos es podreixen, però les cendres sempre estan netes” o “Quan un home es crema, les seves cendres es dispersen i cap dona no les pot retenir” prenen volum en l’animositat dels qui observem l’escena i fa l’efecte que la casa i l’escenari han estès els seus tentacles fins als nostres seients i quan el final arriba i sentim un “Vengo” per part de la Serafina tot el teatre s’omple d’aquesta paraula i la història conclou i tot es posa al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada