QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimecres, 31 de desembre del 2014

TEMPESTA DE SENSACIONS AMB CLAUDI ARIMANY AL CONCERT A L'ESGLÉSIA DE MARATA (NÚVOL)

Tots els 29 de desembre amb Claudi Arimany

 
/ 31.12.2014
Marata, un poble petit del Vallès Oriental, té algunes peculiaritats que el fan distingir de la resta de pobles. Una de les raons és comptar amb un mossèn, en Josep Cardús que, entre altres coses, fa 41 anys que organitza concerts de música clàssica a la seva església d’origen romànic i l’altra, i molt important, que el fan ser diferent és perquè té com a veí, un dels flautistes de fama internacional més importants de casa nostra, en Claudi Arimany, i des de fa 19 anys celebra el dia del seu aniversari, el 29 de desembre, fent un concert a l’església del poble.
Arimany
Claudi Arimany
Aquest 29 de desembre, per tant, l’església es va tornar a omplir fins a dalt de persones de la comarca que, puntualíssimes, intentaven agafar lloc per gaudir del repertori clàssic que en Claudi Arimany havia preparat juntament amb els convidats d’aquesta edició: el violinista Glauco Bertagnin i l’Orquestra de Cambra “I Musici di Vivaldi”, de Venècia, formada per tres violinistes, un clavecinista i un violoncel·lista.
La selecció que van fer, a banda de Les Quatre Estacions, va incloure el Doble Concert de Do menor per a flauta, violí, orquestra i baix continu i el Doble Concert en Re menor per a flauta, violí, orquestra i baix continu. Però ja puc dir que tant és el tema que interpretin perquè allà dins tot es magnifica i no només per l’acústica, que és excel·lent, sinó perquè és un regal impagable tenir els músics a tocar i observar el pas de la mà amb l’arquet, per exemple, o el moviment del solista del violí en els Largo o Adagio i adonar-te que toca amb els ulls clucs, sentint la música en cada pam de pell, la seva i, per contagi, la teva. O, encara millor, tenir a mig pam del meu cos el violoncel·lista i sentir l’olor del vernís de pròpoli que utilitza per a la conservació de la fusta de l’instrument… o la vibració de les cordes com si sonessin dins la meva panxa o veure les notes que s’ha fet a la partitura… I, sense poder parpellejar, mirar la resta de l’Orquestra i seguir-los com belluguen els dits, àgils, en els allegro i, a continuació, desplaçar la mirada cap a la flauta travessera d’en Claudi Arimany i sentir cada glop d’aire abans de ser so sublim…
I el més bonic és que tota aquesta tempesta de sensacions plaents les pots assaborir sentint-te com a casa perquè l’ambient distès i familiar que creen tant en mossèn com en Claudi Arimany fan que es visqui amb la senzillesa de voler compartir un dia tan especial, com és el del seu aniversari, des de la generositat i la passió per la música.
Una passió i una qualitat musical que no estan gens renyits amb les intervencions espontànies per part del mossèn o amb els comentaris i riures i la lectura per part d’en Claudi Arimany dels sonets que van inspirar Vivaldi a compondre Les Quatre Estacions. De manera que a la segona part, amb música descriptiva, ens va anar explicant cada element que hi sorgia en cada una de les estacions i el violinista Glauco Bertagnin anava fent la mostra amb el violí perquè després ho poguéssim identificar tot.
I sí, vam poder sentir el cant dels ocells, el riu o el pastor que dorm, a la Primavera; la calor, els ocells, el pastor i la tempesta a l’Estiu; la dansa dels pagesos, el borratxo que somia, a l’Adagio bellíssim de la Tardor, i, finalment, la tremolor de les dents, el vent, caminar sobre el gel… a l’Hivern.
El flautista Claudi Arimany a l'església de Marata
El flautista Claudi Arimany a l’església de Marata
Per acabar, van voler retre-li homenatge al músic local i li van dedicar un Largo de Giuseppe Tartini i, a continuació, tots junts van posar punt i final al concert amb el Canon de Johann Pachelbel.
La celebració va continuar a la casa d’en Claudi Arimany, acompanyat dels altres músics i de les persones més properes. I entremig de brindis i sopar i bromes -aquests italians porten l’alegria a dins- i més música és quan m’adono que, un any més, el regal d’aniversari ens l’ha tornat a fer a tots nosaltres.

diumenge, 28 de desembre del 2014

CAP ON VAN LES COLÒNIES? A NÚVOL

Cap on van les colònies?

 
/ 28.12.2014
Algú podria imaginar-se un altre model de colònies escolars en què uns alumnes de tercer d’ESO s’haguessin d’espavilar i fer-se ells mateixos el menjar, la rentada dels plats, la compra del que menjaran al llarg dels dies de l’estada? I si hi afegeixo que, a més a més, les activitats programades estaven pensades perquè ells les fessin als altres, a les persones que vivien al poble on van fer l’acampada? Doncs creieu-me que això no només es va fer, sinó que va resultar ser una experiència positiva i inoblidable per a tots els que hi vam ser.
Unes colònies diferents
Unes colònies diferents
Aquesta és una experiència que va néixer fa temps, l’any en què es va implantar la setmana blanca per l’exconseller d’Ensenyament, cosa que va obligar l’equip de mestres de la meva escola, l’Escola Ginebró, a renunciar a l’esquiada, que sempre fèiem al mes de febrer. Aquest canvi ens va fer replantejar el sentit de les colònies: on trobaríem una proposta que oferís als alumnes de tercer d’ESO el pac pedagògic que ens donaven les colònies a la neu: convivència, capacitat d’esforç individual i col·lectiu, superació, conductes de risc, contacte amb la natura, canvis de rols…?
El silenci semblava que ens condemnava a viure-ho com un carreró sense sortida, però ràpidament ens vam prendre aquesta renúncia com una oportunitat per fer una proposta innovadora. No sabíem ben bé per on començar, però teníem clares les premisses principals: havia de facilitar la capacitat d’esforç, l’autonomia, la convivència tant entre ells com entre les altres persones desconegudes que podrien trobar en aquell futur lloc; havia de proporcionar un ritme tranquil (el nostre eslògan era il dolce far niente), res d’anar programats; gaudir de l’entorn d’una manera ecològica, sostenible… havia de ser assequible econòmicament… I el més important: els alumnes havien d’aprendre a donar. Prou d’estar instal·lats en el “dóna’m”; teníem clar que als joves, en general, els sobren contemplacions materials que els condemnen a una insatisfacció permanent i els falten oportunitats per descobrir que poden sentir-se feliços fent coses per als altres i sense dependre dels circuits consumistes tan instal·lats en les nostres relacions i hàbits quotidians. En les nostres reflexions prèvies a la decisió final, vam concloure que el moment en què estem vivint, la societat no prepara prou els joves cap a reptes d’aquesta envergadura. I pensant en aquest buit, vam trobar el marc que podria fer possible atendre totes aquestes demandes que com a escola ens vam plantejar cobrir: una acampada en un poble d’Osca.
No cal dir que els alumnes també van anar dient la seva al llarg de tot el curs i entre tots vam anar remodelant la proposta. Va ser un projecte que vam anar preparant al llarg dels mesos previs i que tenia en compte accions com fer pràctiques per muntar i desmuntar tendes de campanya al pati de l’escola, fer-nos el dinar com a entrenament del que després haurien de fer a l’acampada, decidir per grups els menús (amb l’ajuda dels tutors i de la cuinera de l’escola), anar a comprar el menjar que havien decidit que farien… Fins que va arribar el dia i ens vam trobar amb les nostres motxilles, les tendes, els fogonets i amb tot de propostes dels diferents serveis que farien als veïns del poble, a més de les activitats de nit pensades per fer-les a la plaça del poble.
Tot plegat era una incògnita saber com aniria aquesta aposta. Els dubtes de si s’ho passarien bé, de si estarien predisposats a fer les coses sense haver de passar pel sedàs de l’”amenaça”, que tot fluís des de les ganes de voler compartir fins a facilitar la convivència…, si serien prou autònoms perquè 60 persones, la majoria de les quals no havien dormit mai a terra, no havien fet ni un ou ni havien fregat un plat tindrien la capacitat d’adaptació de fer-ho i fer-ho amb ganes.
El resultat va ser espectacular: et cauen les llàgrimes d’emoció quan veus unes noies fent una neteja de cutis a unes àvies del poble, amb tota la tendresa del món i les senyores van explicant coses de la seva vida mentre elles les maquillen, els fan la manicura… i se senten tan felices unes i altres… O també quan els veus amb la cara satisfeta amb el mocador al cap i l’aixada a l’espatlla per anar-se’n a posar unes canyes a l’hort d’un veí del poble. O quan un altre grup d’alumnes se’n va a l’escola d’allà amb una carretada de jocs i propostes per fer amb els nens… O quan, altres grups, passen la megafonia pels carrers del poble i anuncien que a la nit els faran cinema a la fresca o ball a la plaça del poble a tots els vilatans i, a més a més, passen casa per casa per dir-los-ho personalment i els homes i dones que troben els donen les gràcies amb aquella expressió de sinceritat natural i els diuen que se senten tan contents de tenir-los amb ells, que han donat vida al poble, que tornin l’any que ve… I el circuit de la felicitat ja està fet: han descobert la seva veritable font: que no ve de la demanda continuada, sinó de donar, de sentir-se ubicat, arrelat, inclòs…
Alguns alumnes fent el dinar
Alguns alumnes fent el dinar
Tot això combinat amb els macarrons que s’havien hagut de fer per grups, amb la rentada dels plats i les olles, amb l’endreça de l’espai comú i col·lectiu, amb les converses espontànies que els portava a dir-se entre ells: “ara et toca a tu que jo he fet allò altre”, amb caminades per arribar al riu i, des d’aquella tranquil·litat d’anar fent, banyar-se en aquelles aigües tan fredes i que sabien proporcionar tanta oportunitat de jugar i de gaudir fins a ser present… amb torneigs de futbol, amb cantades amb la guitarra, amb concerts espontanis a la plaça del poble…
Durant aquell temps, van aprendre a viure amb poc i a canvi van rebre molt. Els adults també vam aprendre molt: ens van donar a tots una lliçó molt important; hem de confiar més en els joves, hem de donar-los oportunitats perquè puguin fer servir i desenvolupar el seu potencial. Prou de menystenir-los sota proteccions malaltisses i tramposes. Vam veure molt clar que si volem que canviïn, si volem que siguin els protagonistes d’un món diferent, ens haurem de plantejar canviar algunes coses. Des de les escoles, potser el model de colònies, però com a adults primer haurem de canviar la nostra mirada cap a tots ells i ajudar-los a conèixer-se i a reconèixer-se. En definitiva, a posar-se bé les ales perquè sàpiguen volar ben amunt.

dijous, 25 de desembre del 2014

EL FINAL DEL DIA XXXIV


El final del dia porta ales grosses que entaponen un cel esquerdat. Com en un quadre d'en Magritte, les teulades s'obren  i arrenquen a volar els escamarlans i els galets de la sopa de Nadal. Junts dibuixen taules en què les estovalles acullen les copes en unes coreografies de passos impossibles. Més enllà dels tovallons, s'alcen les veus per entonar el repertori escollit: de las luces que a lo lejos van marcando mi retorno..., mentre els miols dels gats del carrer arrosseguen les vitrines de les cases abandonades per camins polsegosos plens de preguntes que ningú no contesta, el camino que los sueños prometieron a sus ansias..., i les aigües del riu engullen la brutícia que hi ha al fons del cabal amb l'escombra d'alguna bruixa despistada, después de la boda fuimos a pasear y nos cayó un fuerte aguacero..., rere el porticons de les masmorres antigues, apareixen els dinosaures com si es despertessin d'un somni profund, de la nit més llarga de la història, me voy esta noche tibia y sensual, llena de calor tropical... i, sense perdre temps,  devoren les restes del mobiliari urbà per vomitar flors i verd de primaveres esperançadores, mi vida la embellece una esperanza azul..., aleshores, els ratpenats voraços aletegen amb força el que serà l'últim vol perquè veuen que el sol despunta el primer raig i saben que el final de l'absurd està a punt d'interrompre en el paisatge, tu me enseñaste a querer y he sabido..., i el cel pinta el negre més fosc mentre el primer raig de sol empeny amb força el día que me quieras... un instant només. Un instant en què els dies de tota una vida es fonen en un gest minúscul que desarticula el temps i la gravetat de l'espai. Des de la finestra, ara sí, el vent huracanat es dóna per vençut i posa les arrels en el centre d'unes mans remotes que esperen la fi dels dies terribles.

diumenge, 21 de desembre del 2014

L'EQUIP DE RACONTADES AMB PACO ASENSIO, RUBÉN MARTÍNEZ i ALICIA MOLINA


L'equip de les sessions de contes itinerants "Racontades": Paco Asensio, Rubén Martínez i Alicia Molina.
Foto: Pep Valls

dissabte, 13 de desembre del 2014

HAY UN CIELO


Hay un cielo que espera en algún lugar de este paraíso incierto. Un cielo humano, amable, lleno de silencios que llenan y de palabras que riman. Un cielo con un poco de adobe para hacer crecer las esperanzas cuando se muestran perezosas y les cuesta avanzar hacia donde uno está. 

Hay un cielo que de tanto esperarlo a veces se esfuma del horizonte cotidiano y el paisaje que queda en su lugar es de un color mate y parduzco que no invita a mirarlo a los ojos de miedo a que te muerda. Sin embargo, permanecemos quietos aguardando que recuerde el camino y regrese a nosotros.

Hay un cielo que sabe a esa fruta salvaje que uno toma directamente del árbol sin pedir permiso y se zambulle en su jugo sin más deseo que el placer de gozarla en la boca.

Hay un cielo que saca pespuntes de lo imaginado y lo  crea con todas las letras y sonidos aptos para vivir y uno se siente tentado de comprar la entrada de todos los pases y quedarse en el patio de butacas para siempre.

Hay un cielo que empieza y acaba en uno mismo, que nos pasamos la vida buscando y que un día, por fin, se hace nítido, diáfano, presente.

dimecres, 10 de desembre del 2014

AVUI NO VULL


Avui no vull sermons ni paraules piatoses,
avui necessito mirar el blanc dels ulls que tots tenim,
la rodanxeta verda que vordeja la meva pupil·la
i, així, sense trampes 
ni maquillatges que les camuflin
comptar cada arruga que em parla de tu.
Vull saludar amb l'amorositat més càlida
el primer esbufec de vida que va deixar a dins el plor i l'aire.
Vull saludar el tap i l'ofec que em van privar de l'alè primerenc
abraçar-los,
desfer el camí d'un no-retorn antic 
i tornar-me onada lleugera, 
                                        brisa marina, 
                                                           esculls de vent.

diumenge, 30 de novembre del 2014

XUCLADORS


M'ofega el silenci de no dir res.
Sense ascensor que viatgi més enllà dels circuits paralitzats,
ordeno al meu cervell que s'esmicoli
que s'estampi contra el terrat.
Prou!
Ja està!
S'ha aturat el rec que se m'emporta,
que m'arrossega pinassa avall.
Ara, com les llagostes mortes, 
sortiré de l'escafandre
i navegaré sense rems en unes aigües noves
amb colors maragdes, sense enganys.
El miratge, però, no triga a aparèixer:
Giro cua i trobo una nova onada
que guspireja en el meu rostre i continuo rodolant
enmig del xuclador canivalesc
encastant-me en les roques
picant contra l'escuma de gel 
barallant-me amb mi mateixa, 
amb l'absurd del no-res.

dimarts, 25 de novembre del 2014

POT MILLORAR EL CINEMA EL QUE EN LITERATURA ÉS INFUMABLE?


Amb tanta expectació que va crear la publicació de la novel·la Cinquanta ombres d'en Grey fa dos estius i la que està creant la imminent estrena a les pantalles del cinema, he volgut recuperar dues entrades que vaig fer aquí mateix sobre les impressions que em va crear l'elecció de la lectura i, a continuació, la lectura. 

I aquí les deixo:

del 9 d'agost de 2012

Fa dies, quan preparava la desconnexió total del món, vaig anar a buscar una lectura que em facilités aquest propòsit i la vaig trobar. Els diaris anaven plens de recomanacions sobre la lectura de moda i tot i que les meves lectures normalment van per rutes molt diferents, en aquesta ocasió em vaig deixar dur pels màrquetings del mercat editorial. 

Així anava, dic, ben disposada a abandonar metafòricament parlant aquest món, quan van aparèixer els records i els efectes que van tenir en mi els Milleniums fa tres o quatre estius. I recordava com allò sí que va ser una absorció total: no calia moure'm de l'hamaca de casa per no ser en aquest món. No hi havia res que m'importés més que la de seguir impacientment la lectura. Més que llegir, devorava pàgines i pàgines com el que recupera la vista després de molt de temps de no veure-hi. 

I dins d'aquests records, em va aparèixer la imatge de quan vaig arribar al final de la trilogia. El buit que produeix una lectura és només comparable amb el de la pèrdua d'una persona estimada. Curiosament, però, també va aparèixer el record d'una sensació d'alleujament: com si m'hagués alliberat d'una relació absorbent, tornava a recuperar la meva vida, em tornava a trobar amb mi i a preguntar-me què em venia de gust fer a cada moment. Però els efectes que deixen les relacions convulses -i els llibres d'en Larsson ho eren-, et trastoquen durant uns dies. Així em sentia i, decidida a compensar tanta adrenalina posada entre les seves pàgines i els meus ulls, sabia que només hi havia una medecina possible per recuperar la normalitat: una lectura que apaivagués el meu sistema hormonal. Vaig buscar una lectura, doncs, a les antípodes de tanta efervescència literària i la vaig trobar en una novel·la preciosa, delicada... una història en què aparentment no passa res i tot passa a un temps de lentitud humana d'una altra època. 

La novel·la si algú no l'ha llegida és perfecta per aturar els frens vitals que ens aboquen a seguir rodant com els ratolins engabiats. Es diu El cielo es azul y la tierra blanca

i amb ella vaig tornar a recupera la calma i a baixar les pulsacions del cor. 

No sé si és fruit de tot aquest record que, a dia d'avui, encara no he obert el llibre d'una tal E.L. James Cinquanta ombres d'en Grey. He anat donant voltes per altres títols, entrant i sortint d'altres lectures que m'han endinsat en sensacions de calma i gaudi tan potents, gairebé, com les que recordo d'aquella altra lectura estival, però sense haver de pagar el preu del desfici. 

Si encara no m'he decidit a obrir el llibre de moda és perquè em fa por deixar-me atrapar per una nova lectura? em pregunto. Si miro una mica més endins i jugo amb aquestes sensacions crec que no és no tant parlar de por sinó d'escollir. Si fes un paral·lelisme amb els amors, em sembla que és prou clar si poso l'exemple dels amors d'estiu, que entren amb força i trasbalsen per la potència que deixen en cada milímetre del recorregut epidèrmic i està bé, però de vegades, o gairebé sempre, valores més  les relacions que deixen empremta, les que sense ser espectaculars es colen de mica en mica per racons insospitats de la teva geografia íntima i allà es queden, per sempre. 

El llibre és aquí, ben a prop, i me'l miro i em mira, i jo vaig posant-li al davant altres lectures per despistar. No sé si acabaré claudicant davant la curiositat. Tampoc no sé si com en altres aspectes de la vida em puc trobar amb un molt soroll per a no-res (els embolcalls tan llaminers amaguen recipients insulsos, de vegades). En qualsevol cas, tinc a punt un antídot que el recomano a ulls clucs: 
El vaig llegir l'estiu que va sortir al mercat, ja fa uns quants anys, i és un d'aquells llibres imprescindibles de tenir (jo el vaig deixar i com de vegades passa, deu estar en alguna prestatgeria difícil de recordar el nom del benefactor). Així que, penso buscar-ne un exemplar per recuperar-lo i tenir-lo al meu costat tant si acabo decidint fer la lectura d'E. L. James com si no. 

dimecres, 22 agost de 2012

MEDIOCRITAT MERCANTIL



Segurament la paciència no és una de les meves millors virtuts, si més no, en matèria literària. Quan em pagaven per fer crítiques no tenia altre remei que arribar fins al final, però quan la lectura és per pur plaer, no els concedeixo gaires oportunitats, als llibres. 

Fa pocs dies arrufava els dits parlant sobre aquest llibre de moda i entre l'arrufada hi havia molts dubtes de si això arribaria a bon port i, sobretot, hi havia la intuïció que alguna cosa feia olor de resclosit entre tant plateret editorial. Com si parléssim de la crònica d'una mort anunciada, el molt soroll per a res no ha passat de la pàgina 20 i encara ha estat massa.

Segurament tothom estarà d'acord que la gràcia d'un bon mag és arribar al final del seu número sense que se li hagi vist com ho ha fet davant la cara d'admiració que provoca la sorpresa, doncs això mateix li demano a un escriptor: vull que m'expliqui una bona història i que em faci anar d'aquí cap allà sense que ni sospiti ni on, ni per què ni per a què, ni què hi haurà més enllà de... Vull deixar-me portar i meravellar-me davant de cada descoberta... Vull que la seva perícia i astúcia narratives em desarmin... Vull que el seu joc de ficció, sigui el que sigui, el construeixi des de la intel·ligència i que entri en mi com una onada que mostra la seva superioritat... Vull que em sedueixi amb les paraules, que m'encanti amb les imatges... que em faci aturar en alguns sons i els xiuxiuegi a poc a poc com si els descobrís per primer cop... 

Doncs, res de tot això he trobat al llibre d'E. L. James. Massa previsible, massa    manual de primer nivell mal jugat... i massa insuflat per un mercat editorial que ja fa temps que els criteris de selecció ratllen la mediocritat més insalubre. 

Sense entrar en dramatismes, la veritat és que en alguna ocasió he arribat a pensar que aquest anar contracorrent natural de vegades fa nosa. No és la primera vegada que se'm travessa una lectura que potser m'han recomanat amb molta efusió. I el mateix em passa amb les pel·lícules: no puc deixar d'indignar-me quan intenten vendre una història com "moderna" a "Los chicos están bien" que, per molt maquillatge que li vulguin posar, no deixa de contenir els mateixos prejudicis ianquilanderos en matèria de família i moral petit burgesa, però, això sí, en una parella de lesbianes. O sentir com tothom s'emociona ambIntocable i jo sortir dient "no n'hi ha per a tant!" per utilitzar una expressió eufemísticament acceptable.

Segur que seria més fàcil seguir la riuada de les aigües i anar amunt o avall segons toca... però aquí estic, mirant-me les coses amb uns ulls incrèduls. Tant és així que de vegades em dic: "va, creu-t'ho una mica, dona". I és aleshores quan, com l'altre dia, me'n vaig a la llibreria del meu poble i li dic al David: què, aquest llibre?, mostrant-li la portada deCinquanta ombres d'en Grey i ell, amb aquell escepticisme de qui ja coneix el client que té al davant, em diu que bueno, és així fàcil, distès... és una lectura d'estiu... i jo m'obligo a creure-m'ho, i ho intento, i em proposo llegir-lo, però quan tinc un moment, no l'agafo, em poso amb altres lectures i així un dia i un altre fins que em dic: vinga, ara! Llegeix! I passo una pàgina, la primera, i ja bufo, però segueixo... i en una altra ocasió els ulls se me'n van cap a una altra lectura, però jo, conseqüent dels meus actes o de les meves decisions o de no sé què, em dic: no, no, i la torno a agafar i segueixo bufant, però no puc, no puc! I , sense que pugui fer-hi res, m'adono que la lectura segueix el procés natural de  defenestració per on han passat altres i és quan la deixo en aquell lloc que sé que no me la trobaré perquè és al camí d'enlloc... fins que arriba el dia de destapar les cartes, me la miro i dic: a cagar!!!

diumenge, 23 de novembre del 2014

CALLE



Apenas crucé la calle 
supe que el viaje acababa allí 
sin más ruedas que los ojos que giran
anduve sin pasos, recordé sin ti.

Ya las marañas partieron 
ya el aullido vocea sin parar:
En la encina descorchada
las hojas yacen sin mesilla con reloj
ni un huésped pone el nombre
ni trae traje el adiós.




dissabte, 22 de novembre del 2014

EL FINAL DEL DIA XXXII AVINYOLAT I aPAMat


Et bressolo amb les dents acabades de rentar i la brisa de la nit deixa caure el rumor d'un cel estrellat que ens observa. És hora de recollir els cossos i de deixar els peus descansant fins l'endemà. Enrere queden les fulles groguenques del passeig del mig que s'han sentit descendir durant la pluja del migdia, mentre els gats jugaven a atrapar-les sortejant les gotes liles... o les catapultes acabades d'estrenar per una nova família de cucs silvestres, tan rigorosament vestits per a la cerimònia oficial. Tot un fotograma de record plasmat en la retina del vint-i-dos. I enmig de tot això, digueu: qui no desitjaria arribar al final del dia amb un txel·lo caminant tota la tarda al teu costat interpretant "Les chemins de l'amour" com si la mateixa ombra del senyor Poulenc estigués movent les cordes només per a tu? És clar que hi ha desitjos amb el plus de risc incorporat i aquest, sens dubte, que el té perquè a continuació de propagar-se la música pels carrers de la ciutat, segurament, les persones sortirien de les cases atretes per les notes musicals talment rates del conte d'Hamelín i aleshores, el tumult urbanístic seria tan apoteòsic i caòtic que no quedaria altre remei que enfilar castells humans i arribar més amunt dels edificis buits i dels núvols esponjats pel plugim tènue de fa uns instants. Seria aleshores que es faria necessària una fórmula de conte o una paraula màgica que fes que tot tornés a la normalitat. I, vés per on, les paraules sorgeixen, sí, de dins un teatre on han anat a parar totes les fulles que els gats han escampat. Unes paraules vinyolades per uns artesans de veus enllumenades que corren amunt i avall de les boques i els petons xiuxiuejant versos com són: Cercàvem or i vam baixar a la mina. I la foscor s’il.luminà de sobte perquè érem dos a contradir la nit. I la nit es fa dia i el bressol fa d'aixopluc de tots els records.

dilluns, 17 de novembre del 2014

PETIT MOSSEC DE LA VIDA


Si recollís el so del petó que estampes al dit
potser sabríem on són els teus ulls, 
petit mossec de la vida,
i potser abaixaríem el cap com tu.
On callen les paraules que no dius?
A la boca de l'estómac?
Al nus de la gola, negra com la por més ferotge?
Al cor trinxat per l'abominable gest 
que t'obliga a sobreviure entre les runes del desalè?
Digue'm! 
En quin cantó d'aquest silenci maleït 
intentes desordir el batec de la mort que s'acosta?
Aferrat al crucifix, els dits sostenen el sospir de l'adéu
i l'esguard vaga sense vida per un temps llunyà i perdut.
-On són els camps verds? -Sembla que escriu el teu silenci.
-On és la carícia que em feia sentir viu?
El temps de l'ahir ha esquinçat l'horitzó que t'empara
i deixa al davant un camí pedregós i estèril.
No hi ha sortida per seguir endavant
ni refugi per anar enrere.
La mort inunda el camp de batalla amb la fel del desconhort.
És hora de morir, petit mossec de la vida.



diumenge, 16 de novembre del 2014

dimarts, 11 de novembre del 2014

RACONTADES DE MISTERI A LA CASA CORBELLA DE CARDEDEU


Dissabte 8 de novembre vam viure una nit més que especial: obrir les portes d'una de les cases més emblemàtiques de Cardedeu i veure-la plena de gent expectant ens va inundar a tots d'una emoció tan trasbalsadora que els contes van sortir a raig, connectant directament del cor amb la veu.
El públic de Cardedeu va tornar a mostrar la seva complicitat més amorosa amb una escolta atenta, participativa, amable... i els organitzadors (tot el jovent Corbella i nou llinatge Diumer amb les seves parelles...) van preparar cada racó de la casa amb tant mimo i respecte, van coordinar tan bé cada entrada i sortida de les més de 60 persones que érem allà dins, van entregar tant entusiasme en cada copa i tast que ens van oferir que ens traiem el barret per dir-los amb les lletres més grosses              G R À C I E S!!!
Augurem el millor futur per a totes les propostes culturals que facin a la Casa. Segur!!!



Les Racontades de la Casa Corbella van estar servides amb una amorositat i feina ben feta per part dels joves organitzadors, amb una rebuda fidel per part del públic i amb la col·laboració dels diferents establiments com Tastavins, Eric Pastisser, Cervesa Sant Jordi, Mas Pellicer i Ratafia Bosch. Els contes i els racons a descobrir van anar de la mà en una nit en què tot fluïa des de la calma i l'emoció més gratificants. Però si ara tenim aquestes imatges és gràcies a la col·laboració del fotògraf de Cardedeu, Pep Valls. Gràcies per deixar plasmats els records d'una nit ben bonica.




diumenge, 26 d’octubre del 2014

S'ACABA EL FESTIVAL MUNT DE MOTS. NÚVOL EN PARLA

El V Festival Munt de Mots abaixa el teló

 
/ 26.10.2014
Després de sis dies de contes, conferències, maratons… dissabte 25 el Festival Munt de Mots va posar punt i final amb la celebració de la Cloenda al Centre Cívic del Pati Llimona.
Marató de contes infantils a la Biblioteca Francesca Bonnemaison
Marató de contes infantils a la Biblioteca Francesca Bonnemaison | Foto: Claudia Frontino
La inauguració, a la Sala Luz de Gas, ja va ser digna dels millors focs d’artifici. L’acte, presentat per la narradora-actriu Cristina Serrat, va arrencar  amb l’actuació de la cantant Clara Sanabras, que va il·luminar la nit i el Festival amb la seva veu i els diferents instruments que ens va mostrar. A continuació van anar pujant a l’escenari alguns dels narradors que formarien part de la cartellera del Festival per tal que el públic anés fent un tast: Inés Macpherson, Cesc Serrat, Monika Klose, JoseLuis Mellado, Laura Rodríguez, Jordina Biosca i William Arunategui. Tots ells van incrustar ganes a tota la gent que ocupava tot l’espai del Luz de Gas per donar la benvinguda al Festival i a les diferents propostes de narració oral.
El tret de sortida posava en marxa, doncs, una maquinària que, novament, ha estat sostinguda per un equip de voluntaris i de narradors que han omplert sales de biblioteques, centres cívics, bars… amb gran entrega i professionalitat.  Un inici que per a alguns va ser divendres 17, ja que els micromecenes que van fer l’aportació dins el Verkami que va organitzar el Festival al paquet regal d’”espectacle sorpresa” van poder gaudir de la demostració del teatre-mim de l’actriu Rafaela Diógenes i del grup de Jazz Manouche , Swingcaló, que van omplir de ritme una de les sales del Pati Llimona.
A partir d’aquí hi ha hagut per triar i remenar i per poder disfrutar d’una sessió com a espectador (totes les sessions per a públic infantil i adult), però també hi ha hagut espai perquè les persones que volien poguessin contar (Narrín Narran, Cuentod@s, Tu contes). Hi ha hagut espai per aprendre, com les conferències i els tallers, i espai en què les noves fornades de narradors mostressin les seves fantàstiques habilitats, tal com ho van demostrar el grup de narradors que van participar a “La Paraula Trobada” i la sessió “Nuevas Voces” al Teatre Tantarantana. Hi ha hagut música amb l’estrena de l’espectacle “Variaciones” al Museu de la Música i, com és habitual,  hi ha hagut la Trobada de Narradors Orals, sempre necessària per seguir aglutinant el col·lectiu de narradors i també per valorar, reflexionar… el paper del narrador i el panorama de la narració. D’aquesta trobada ha sorgit la proposta d’escollir el 29 de setembre, el dia de naixement de Pere Calders, per celebrar el Dia del Conte.
Una consideració a part se la mereix, per una banda, el Cuentae Linguae, amb un gran èxit de participació de narradors i de públic i que, tal com ja s’havia explicat des d’aquest mitjà, tots ells contaven en català, amb els seus accents segons la llengua d’origen o la procedència geogràfica del territori català. I per altra, la Cloenda que ha comptat amb la participació especial d’Anna Pont i d’Eduard Giró i que ens van fer gaudir de la música grega, turca… dels seus instruments orientals i de diferents narradors (Lola Galí, Paco Asensio, Julia Pérez, Alicia Molina, Cristina Serrat i William Arunategui) que ens van fer riure, recordar, somiar, cantar… i reflexionar amb les seves històries.
Ha estat una setmana intensament contística i el millor no és només que els narradors han seguit fent aquest teixit ferm entre ells trobant-se en una contada o en una altra, cosa que nodreix el sentiment de pertinença, sinó que, tal com apunta Rubén Martínez Santana, el director, és que hi ha hagut una gran afluència de públic en cada un dels actes i veure això, que aquest públic es reprodueix i s’escampa pels diferents espais i barris, omple de satisfacció. I si a sobre, hi afegeix, trobes persones que han descobert per primer cop els contes gràcies al Festival i et diuen que pensen seguir assistint a altres sessions, això sol ja justifica tots els festivals que s’han fet i tots els que se seguiran fent.