Aquest final del dia, que és com un principi de tot, porta la veu d'un somni que ha traspassat les fronteres del que li és permès i, fent-s'hi notar, ha cridat més enllà del so del mar que ha dibuixat i ha posat en primeríssim primer pla una mà que busca el tacte prohibit entre fragments de temps passats. I més juganer encara, ha deixat petja en uns llavis amb tres petons robats per dir el bon dia als ulls, ara oberts, del present matinal. Com un vianant que no sap de fronteres, l'absurd entra i surt aclucant l'ull com si obrís la cerimònia del joc i de la lleugeresa, però l'onada abrupta ofega la inspiració i deixa un bassal d'enyorança impossible d'empassar. Els minuts es fan densos i el cos no sap trobar la verticalitat. La paradoxa arriba enfundada en una espasa que fereix pels dos cantons quan la imatge s'esvaeix i amb ella la sensació plaent i, alhora, es clava fins al fons de l'os si hi roman. Aquest principi del dia és, també, la suma de molts finals que fan l'aparició entonant cançons que evoquen blaus intensos o matines davant la Catedral... o infinits perquès que s'escapen per la línia juganera de les bigues imaginàries d'un escenari que es compon i es descompon com núvols a mercè del vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada