Hi ha persones que deixen una petja en cada racó de la seva paraula. Gabriel García Márquez és una d'elles. Descobrir a Cien años de soledad un univers literari en què m'hagués quedat a viure, responsabilitzar "El amor en los tiempos del cólera" com la impulsora perquè conegués una de les persones importants a la meva vida, posar-li al meu fill Gabriel per l'admiració que li professo són algunes de les marques que siluetegen el territori Gabo per a mi.
L'any 1997, quan col·laborava al diari "Avui" fent la crítica literària, em van donar el recull dels seus primers contes "Ojos de perro azul". Recordo com em van visitar totes les inseguretats mentre l'escrivia. No podia concebre la idea que jo pogués dir res d'un dels mestres de la literatura. Però la vaig fer i aquí ha quedat.
Avui, parlant amb en Renay Chinea i en Ramon Serrano a Vent de Mar, a Calella de Palafrugell, en Renay ja anunciava que en Gabo s'estava morint. En aquell moment ja he sentit una punxada especial i el pas de les hores només ha fet que confirmar la crònica d'una mort anunciada. Ens queden les històries, els colors dels escenaris que ha creat, els universos immortals per on podrem seguir viatjant encara que ell ja no hi sigui.
Gabo deia "la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido". Així, podem assegurar que romandrà viu en els nostres cors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada