QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a grans i petits.

* Com fer per regalar contes

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimecres, 20 d’agost de 2014

TOMO PRESTADAS TUS PALABRAS, ÁNGEL GONZÁLEZ



Si esta noche mis labios pudieran pronunciar una palabra tendría el sabor de la ausencia, el recuerdo de toda una vida compartida, el espacio silenciado de tus canciones, el olor de tus guisos, el cuidado continuo, las risas de nuestro encuentro, el tesón del día a día... y el infinito cielo colgado en ti.

Pero como que no pueden despegarse ni para respirar, tomo prestado de Ángel González sus palabras para que me hagan de espejo, para que la poesía aquiete mi alma.

Para ver que todo se ha ido, 
para ver los huecos y los vestidos,
¡dame tu guante de luna,
 
tu otro guante perdido en la hierba,
amor mío!

 
Federico García Lorca

Me he quedado sin pulso y sin aliento...

Me he quedado sin pulso y sin aliento
separado de ti. Cuando respiro,
el aire se me vuelve en un suspiro
y en polvo el corazón de desaliento.

No es que sienta tu ausencia el sentimiento.
Es que la siente el cuerpo. No te miro.
No te puedo tocar por más que estiro
los brazos como un ciego contra el viento.

Todo estaba detrás de tu figura.
Ausente tú, detrás todo de nada,
borroso yermo en el que desespero.

Ya no tiene paisaje mi amargura.
Prendida de tu ausencia mi mirada,
contra todo me doy, ciego me hiero.


Esto no es nada

Si tuviésemos la fuerza suficiente 
para apretar como es debido un trozo de madera, 
sólo nos quedaría entre las manos 
un poco de tierra. 
Y si tuviésemos más fuerza todavía 
para presionar con toda la dureza 
esa tierra, sólo nos quedaría 
entre las manos un poco de agua. 
Y si fuese posible aún 
oprimir el agua, 
ya no nos quedaría entre las manos 
nada.



A mano amada

A mano amada,
cuando la noche impone su costumbre de insomnio
y convierte
cada minuto en el aniversario
de todos los sucesos de una vida;

allí,
en la esquina más  negra del desamparo, donde
el nunca y el ayer trazan su cruz de sombras,

los recuerdos me asaltan.

Unos empuñan tu mirada verde,
                                                                   otros
apoyan en mi espalda
el alma blanca de un lejano sueño,
y con voz inaudible,
con implacables labios silenciosos,
¡el olvido o la vida!,
                                          me reclaman.

Reconozco los rostros.
                                                No hurto el cuerpo.

Cierro los ojos para ver
y siento
que me apuñalan fría,
justamente,
con ese hierro viejo:
                                            la memoria.

dilluns, 18 d’agost de 2014

H E L E N A - ACRÒNIMS



I
Humilment pronuncio el teu nom

En la fosca de la nit callada, quieta

Lenta i infinita.

Escampo llunes d'altres cels descoberts amb tu

Novament viscuts en aquest present que espera

Amorosament la teva presència.

II

Horitzontal espera el dia

Excusant la son entremaliada

Latituds incertes dibuixa el sostre

Exterminant l'èxtasi de la nit.

Nebulositat incerta que recrea un mar imaginari

Aixopluc de l'últim badall i el primer ring.

III

Humil

Espiritual

Lluminosa

Exuberant

Noble

Amiga

TAN SOLO



Podría haber sido el diluvio en medio de una segunda creación o una centrifugadora girando con toda su potencia; podría haber sido, incluso, el declive del torrente al descorchar todas las botellas y llenar de espuma los márgenes de los bosques vírgenes o el ruido de las abejas cuando festejan sus cópulas, pero fue tan solo el estremecimiento de mi cuerpo al rozar el tuyo. 

diumenge, 17 d’agost de 2014

RACONTADES DE LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU - EL GARITU 2014


Dimarts 12 d’agost vam celebrar les Racontades organitzades per El Garitu, a la Festa Major de Cardedeu, amb un èxit total d’assistència. A 2/4 d’11h era la trobada a la plaça del Garitu. Des d’allà, guiats per l’Andreu Vilà, la gent va arribar al primer espai: el Cementiri. Amb una lluna semiplena els narradors van explicar des de l’antiga ossera mentre el públic assistent degustava la cervesa artesana de Cardedeu, Sant Jordi. A continuació, travessant el petit tros de bosc, vam arribar al segon espai: can Pou, un taller del barri de la Riera amb plena activitat tal com demostrava la maquinària i les olors, amb una copa de cava van sentir una traca de contes curts. El tercer espai, també al barri de la Riera, va ser el de les naus abandonades de can Canela. Per finalitzar el recorregut, vam tornar al centre, a l’Església. L’orgue, tocat per en Ruben Martinez Santana, va servir de guia en un espai que inusualment obria les portes en aquelles hores per aixoplugar contes i cançons. Va ser una nit novament màgica, diferent de les altres nits de Racontades, amb ganes que l’any que ve tornem a descobrir més espais i nous contes.

http://racontades.wordpress.com/2014/08/17/182/



















EN OTRO LUGAR





Cerrar una puerta tiene siempre el eco del duelo, de la nostalgia... a veces de la liberación, pero yo no creo que me sienta liberada, más bien tengo la sensación de querer llevarme todas las huellas que habitan esta casa. ¡Qué osadía! Como si uno pudiera recoger en un puño más de ochenta años de suspiros. ¿Dónde metería el miedo de la guerra o el dolor de haberte perdido? ¿Dónde, la primera y única vez que me enamoré del hombre que me ha acompañado durante más de sesenta años? (Dios, no sé cómo me voy a poder ir sin ti y, sin embargo, el futuro se viste a veces de crueldades absurdas.) ¿Dónde, el amparo continuo de todos los que habéis tendido manos sobre mi alma que se hizo fuerte sin saberlo? 

dijous, 7 d’agost de 2014

A RATOS, EL OLVIDO



El olvido me engaña:
a ratos no te pienso
y me creo dueña de mi alma;
después vuelve tu imagen poderosa
y me rindo a la nostalgia.

dilluns, 4 d’agost de 2014

RACONTADES 2014 - EL GARITU - FESTA MAJOR DE CARDEDEU

Les Racontades són una combinació màgica entre contes i la descoberta de racons que ens fan mirar i sentir aquells espais de manera diferent. A les Racontades, les històries i els llocs s’alien per evocar sensacions i les begudes que es seleccionen per a cada punt del passeig ajuden a fer d’aquest espectacle una experiència íntima, divertida, inoblidable.

Enguany, a la Festa Major de Cardedeu, tornarem a compartir nous contes amb els narradors Paco Asensio, Rubén Martínez Santana i Alicia Molina, alhora que descobrirem nous espais degustant una beguda gràcies a la col·laboració del Tastavins, Cervesa Sant Jordi i Tarambana - Espai Cultural i Gastronòmic.

No us quedeu sense entrada. Les podeu reservar (12€) al bar Tarambana (93 871 16 55). Són places limitades!!!

divendres, 1 d’agost de 2014

FOT-TE EL DIBUIX ON ET CÀPIGA O COM SOBREVIURE A UN TEST UN MALALT D'ALZHEIMER


Posem que era un dia normal. El cel lluïa un blau lluminós, les notícies apuntaven contra els temes de l'actualitat esperada... Doncs, en aquell matí normal, un cotxe amb el pare i la filla dins s'encamina cap a l'hospital. 

-¿Dónde dices que vamos? -pregunta el pare desconcertat, per cinquena vegada.
-Tenemos hora con el neurólogo, que te tiene que recetar las pastillas aquellas que te van bien para la memoria, que se te han acabado -respon la filla, amb paciència.

El silenci precedeix el cant espontani d'unes cançons que ajuden a fer el pas del temps més lleuger. Arriben a la primera planta i un cop són a la sala d'espera, després dels neguits per part del pare per sentir-se en un lloc estrany i després de rebre contestes plenes de consignes per part de l'auxiliar, el metge suplent els atén i passen a un despatx.

-Tenemos que hacer un test de evaluación del enfermo -apunta el doctor.

I les preguntes, inacabables, van omplint la pantalla de l'ordinador a l'espera de respostes veraces, concretes... El metge adreça les qüestions de tot el que vol saber a la filla, com si el malalt no hi comptés, com si no hi fos.

-¿Se da cuenta de lo que pasa a su alrededor, de si alguien está triste...? -demana el metge.
-Bueno... pues verá... a veces... -la filla mira el pare, balbuceja una possible resposta.
-Pues claro que me doy cuenta -respon el pare amb contundència-. Me doy cuenta de todo, hasta de los maltratos!

Silenci. La filla no sap on posar-s'hi. El Metge no s'immuta. Continua omplint el qüestionari.

Això comença a ser bastant desagradable. Ens pensem que està fora d'òrbita i en canvi ha contestat amb una lucidesa brutal. Realment, no sé per què carai li està preguntant tot això... A sobre, aquest no és el seu metge. Ha de tornar a fer un altre cop el mateix de l'altra vegada? Només era renovar una recepta... Joder!

Este tío vestido de blanco, ¿qué quiere de mi? Hay algo aquí que no me gusta. ¿Qué se piensa, que soy tonto? En realidad no sé por qué tengo que estar aquí. Yo no hubiera venido... Me hace sentirme inseguro. El corazón se me acelera.

Després d'unes quantes preguntes personals, el metge s'adreça al pacient per fer una següent tanda d'interrogatori.

-¿Sabe qué día es hoy?
-Pues, no me lo planteado, la verdad.
-Usted de qué trabajaba?
-Yo hacía de todo un poco.

Ets llest, papa, però encara que dominis les respostes vagues, no te'n sortiràs. Em sap greu! Això va de mal en pitjor. Ara mateix agafaria la porta i et diria: vámonos de aquí!

Creo que no lo he hecho mal. He respondido. Siento la cabeza pesada. Todo va lento aquí dentro.

La metralla de preguntes continua i després de les tres paraules mítiques a recordar, en aquest cas: lapiz, manzana, bicicleta, arriba el moment en què la dificultat fa esclatar els ànims. 

El metge escriu en un paper "cierre los ojos" i li demana al pacient que faci l'acció que hi ha escrita. La fa. Continuen.

-Ahora escriba una frase en el papel.
-Mmmm... eeeee... -titubeja al parlar- ¿una palabra? 
-Haga lo que le he dicho -respon el metge de manera seca i automàtica.

Òstiaputa!!! Però que no veu que la idea de frase no l'entén... Per què collons li està fent fer això que ja havia fet? De què li serveix, joder! Lo siento, papa, lo siento! 

¿Qué me está diciendo este hombre? ¿Qué está pasando? ¿Por qué estoy aquí? No entiendo qué quiere. Palabras, palabras... me viene una palabra. ¿Cómo era esto de escribir? Yo hacía buena letra... Estoy sudando.

El metge gira el paper i a l'altre cantó dibuixa una figura geomètrica dins d'una altra.

-Dibuje esto en la parte de la derecha.
-¿Este dibujo?
-Haga lo que le he dicho -sentencia el metge lacònicament.

Esto ¡qué coño es! Dios mío! ¿Qué significan tantas líneas? ¿Se supone que debería saber hacer esto? Pero... ¿por dónde puedo entrar para empezar? Que malo es hacerse viejo y que malo que te lo digan de esta manera. A ti también te tocará el momento, niñato. 

El pacient traça una línia tremolosa i aconsegueix fer-ne una de les dues figures. Ho torna a intentar.

Quin sentit té res? Té allà el seu expedient, ja veu com està... cal que li faci passar per això? No veu la seva impotència?

El pacient torna a intentar-ho dues, tres, quatre, cinc vegades. 

Déjalo, papa, por dios! Déjalo! No es necesario que lo vuelvas a intentar. Això és humiliant! Agafaria el paper i li estamparia al metge dient-li fot-te el dibuix on et càpiga!

Todo está oscuro. Quiero dar un paso y no puedo. No sé qué hago aquí. Este dibujo no lo entiendo. No sé por dónde empieza... ¿Te estás riendo de mi? ¿Os estáis riendo de mi? Debo hacerlo! Debo hacerlo! 

A la sisena aconsegueix fer una forma semblant a la figura original. El metge segueix parlant amb la filla. Ella mira el pare amb la pena escampada pertot arreu: ell persisteix en el dibuix. Alhora sent que li diu al doctor que ell de jove havia estat un gran atleta i havia guanyat moltes curses. El metge fa cas omís al comentari. 

No puc sofrir veure l'expressió del pare... Exclòs, exposat... intentant rescatar alguna vàlua del que recorda d'ell mateix. Déu meu! La vellesa despulla les persones i les deixa en la fragilitat més indefensa i el món no està preparat perquè aquest tram del viatge es faci amb dignitat. 

El pare, que havia deixat el paper, el torna a agafar i segueix intentant el dibuix impossible. Mentrestant el doctor fa un resum de totes les dades recollides i explica el procediment que hauran de fer per poder accedir a la recepta de les pastilles.

A veure, tros d'ase amb bata blanca, ara ens dius tot aquest rotllo? I tu, el pots escoltar? No, és clar! Automatitzem les visites i ara deus estar a la fase final, oi? Doncs, escolta, no només ha estat un gran atleta, ha estat una gran persona! Mira-li a la cara, cony! Mira-li als ulls! Veuràs un home que ha lluitat tota la vida pels seus. Veuràs una persona íntegra, honesta, humil... I avui, amb aquestes pràctiques despersonalitzades i deshumanitzades has aconseguit que se senti encara més desqualificat. I per a què? Hem avançat alguna cosa més que no sabéssim? Calia tot això? No es podia fer d'una manera més càlida? Acompanyar el diagnòstic amb un mínim d'empatia, d'humanitat? Fa estona que hauria hagut d'aixecar-me i cridar-te "a la merda!"

Pare i filla marxen. Quan arriben al cotxe ell li diu:
-Yo no quiero volver más aquí. Esto no sirve para nada.

Ella arrenca el cotxe amb els ulls amarats de llàgrimes i un nus de ràbia niat al coll. Per uns instants, a ella també li agradaria ser víctima de la desmemòria i oblidar, com ho farà el seu pare al cap de cinc minuts, tot aquell malson.