Posem que era un dia normal. El cel lluïa un blau lluminós, les notícies apuntaven contra els temes de l'actualitat esperada... Doncs, en aquell matí normal, un cotxe amb el pare i la filla dins s'encamina cap a l'hospital.
-¿Dónde dices que vamos? -pregunta el pare desconcertat, per cinquena vegada.
-Tenemos hora con el neurólogo, que te tiene que recetar las pastillas aquellas que te van bien para la memoria, que se te han acabado -respon la filla, amb paciència.
El silenci precedeix el cant espontani d'unes cançons que ajuden a fer el pas del temps més lleuger. Arriben a la primera planta i un cop són a la sala d'espera, després dels neguits per part del pare per sentir-se en un lloc estrany i després de rebre contestes plenes de consignes per part de l'auxiliar, el metge suplent els atén i passen a un despatx.
-Tenemos que hacer un test de evaluación del enfermo -apunta el doctor.
I les preguntes, inacabables, van omplint la pantalla de l'ordinador a l'espera de respostes veraces, concretes... El metge adreça les qüestions de tot el que vol saber a la filla, com si el malalt no hi comptés, com si no hi fos.
-¿Se da cuenta de lo que pasa a su alrededor, de si alguien está triste...? -demana el metge.
-Bueno... pues verá... a veces... -la filla mira el pare, balbuceja una possible resposta.
-Pues claro que me doy cuenta -respon el pare amb contundència-. Me doy cuenta de todo, hasta de los maltratos!
Silenci. La filla no sap on posar-s'hi. El Metge no s'immuta. Continua omplint el qüestionari.
Això comença a ser bastant desagradable. Ens pensem que està fora d'òrbita i en canvi ha contestat amb una lucidesa brutal. Realment, no sé per què carai li està preguntant tot això... A sobre, aquest no és el seu metge. Ha de tornar a fer un altre cop el mateix de l'altra vegada? Només era renovar una recepta... Joder!
Este tío vestido de blanco, ¿qué quiere de mi? Hay algo aquí que no me gusta. ¿Qué se piensa, que soy tonto? En realidad no sé por qué tengo que estar aquí. Yo no hubiera venido... Me hace sentirme inseguro. El corazón se me acelera.
Després d'unes quantes preguntes personals, el metge s'adreça al pacient per fer una següent tanda d'interrogatori.
-¿Sabe qué día es hoy?
-Pues, no me lo planteado, la verdad.
-Usted de qué trabajaba?
-Yo hacía de todo un poco.
Ets llest, papa, però encara que dominis les respostes vagues, no te'n sortiràs. Em sap greu! Això va de mal en pitjor. Ara mateix agafaria la porta i et diria: vámonos de aquí!
Creo que no lo he hecho mal. He respondido. Siento la cabeza pesada. Todo va lento aquí dentro.
La metralla de preguntes continua i després de les tres paraules mítiques a recordar, en aquest cas: lapiz, manzana, bicicleta, arriba el moment en què la dificultat fa esclatar els ànims.
El metge escriu en un paper "cierre los ojos" i li demana al pacient que faci l'acció que hi ha escrita. La fa. Continuen.
-Ahora escriba una frase en el papel.
-Mmmm... eeeee... -titubeja al parlar- ¿una palabra?
-Haga lo que le he dicho -respon el metge de manera seca i automàtica.
Òstiaputa!!! Però que no veu que la idea de frase no l'entén... Per què collons li està fent fer això que ja havia fet? De què li serveix, joder! Lo siento, papa, lo siento!
¿Qué me está diciendo este hombre? ¿Qué está pasando? ¿Por qué estoy aquí? No entiendo qué quiere. Palabras, palabras... me viene una palabra. ¿Cómo era esto de escribir? Yo hacía buena letra... Estoy sudando.
El metge gira el paper i a l'altre cantó dibuixa una figura geomètrica dins d'una altra.
-Dibuje esto en la parte de la derecha.
-¿Este dibujo?
-Haga lo que le he dicho -sentencia el metge lacònicament.
Esto ¡qué coño es! Dios mío! ¿Qué significan tantas líneas? ¿Se supone que debería saber hacer esto? Pero... ¿por dónde puedo entrar para empezar? Que malo es hacerse viejo y que malo que te lo digan de esta manera. A ti también te tocará el momento, niñato.
El pacient traça una línia tremolosa i aconsegueix fer-ne una de les dues figures. Ho torna a intentar.
Quin sentit té res? Té allà el seu expedient, ja veu com està... cal que li faci passar per això? No veu la seva impotència?
El pacient torna a intentar-ho dues, tres, quatre, cinc vegades.
Déjalo, papa, por dios! Déjalo! No es necesario que lo vuelvas a intentar. Això és humiliant! Agafaria el paper i li estamparia al metge dient-li fot-te el dibuix on et càpiga!
Todo está oscuro. Quiero dar un paso y no puedo. No sé qué hago aquí. Este dibujo no lo entiendo. No sé por dónde empieza... ¿Te estás riendo de mi? ¿Os estáis riendo de mi? Debo hacerlo! Debo hacerlo!
A la sisena aconsegueix fer una forma semblant a la figura original. El metge segueix parlant amb la filla. Ella mira el pare amb la pena escampada pertot arreu: ell persisteix en el dibuix. Alhora sent que li diu al doctor que ell de jove havia estat un gran atleta i havia guanyat moltes curses. El metge fa cas omís al comentari.
No puc sofrir veure l'expressió del pare... Exclòs, exposat... intentant rescatar alguna vàlua del que recorda d'ell mateix. Déu meu! La vellesa despulla les persones i les deixa en la fragilitat més indefensa i el món no està preparat perquè aquest tram del viatge es faci amb dignitat.
El pare, que havia deixat el paper, el torna a agafar i segueix intentant el dibuix impossible. Mentrestant el doctor fa un resum de totes les dades recollides i explica el procediment que hauran de fer per poder accedir a la recepta de les pastilles.
A veure, tros d'ase amb bata blanca, ara ens dius tot aquest rotllo? I tu, el pots escoltar? No, és clar! Automatitzem les visites i ara deus estar a la fase final, oi? Doncs, escolta, no només ha estat un gran atleta, ha estat una gran persona! Mira-li a la cara, cony! Mira-li als ulls! Veuràs un home que ha lluitat tota la vida pels seus. Veuràs una persona íntegra, honesta, humil... I avui, amb aquestes pràctiques despersonalitzades i deshumanitzades has aconseguit que se senti encara més desqualificat. I per a què? Hem avançat alguna cosa més que no sabéssim? Calia tot això? No es podia fer d'una manera més càlida? Acompanyar el diagnòstic amb un mínim d'empatia, d'humanitat? Fa estona que hauria hagut d'aixecar-me i cridar-te "a la merda!"
Pare i filla marxen. Quan arriben al cotxe ell li diu:
-Yo no quiero volver más aquí. Esto no sirve para nada.
Ella arrenca el cotxe amb els ulls amarats de llàgrimes i un nus de ràbia niat al coll. Per uns instants, a ella també li agradaria ser víctima de la desmemòria i oblidar, com ho farà el seu pare al cap de cinc minuts, tot aquell malson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada