QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a grans i petits.

* Com fer per regalar contes

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

diumenge, 30 de novembre de 2014

XUCLADORS


M'ofega el silenci de no dir res.
Sense ascensor que viatgi més enllà dels circuits paralitzats,
ordeno al meu cervell que s'esmicoli
que s'estampi contra el terrat.
Prou!
Ja està!
S'ha aturat el rec que se m'emporta,
que m'arrossega pinassa avall.
Ara, com les llagostes mortes, 
sortiré de l'escafandre
i navegaré sense rems en unes aigües noves
amb colors maragdes, sense enganys.
El miratge, però, no triga a aparèixer:
Giro cua i trobo una nova onada
que guspireja en el meu rostre i continuo rodolant
enmig del xuclador canivalesc
encastant-me en les roques
picant contra l'escuma de gel 
barallant-me amb mi mateixa, 
amb l'absurd del no-res.

dimarts, 25 de novembre de 2014

POT MILLORAR EL CINEMA EL QUE EN LITERATURA ÉS INFUMABLE?


Amb tanta expectació que va crear la publicació de la novel·la Cinquanta ombres d'en Grey fa dos estius i la que està creant la imminent estrena a les pantalles del cinema, he volgut recuperar dues entrades que vaig fer aquí mateix sobre les impressions que em va crear l'elecció de la lectura i, a continuació, la lectura. 

I aquí les deixo:

del 9 d'agost de 2012

Fa dies, quan preparava la desconnexió total del món, vaig anar a buscar una lectura que em facilités aquest propòsit i la vaig trobar. Els diaris anaven plens de recomanacions sobre la lectura de moda i tot i que les meves lectures normalment van per rutes molt diferents, en aquesta ocasió em vaig deixar dur pels màrquetings del mercat editorial. 

Així anava, dic, ben disposada a abandonar metafòricament parlant aquest món, quan van aparèixer els records i els efectes que van tenir en mi els Milleniums fa tres o quatre estius. I recordava com allò sí que va ser una absorció total: no calia moure'm de l'hamaca de casa per no ser en aquest món. No hi havia res que m'importés més que la de seguir impacientment la lectura. Més que llegir, devorava pàgines i pàgines com el que recupera la vista després de molt de temps de no veure-hi. 

I dins d'aquests records, em va aparèixer la imatge de quan vaig arribar al final de la trilogia. El buit que produeix una lectura és només comparable amb el de la pèrdua d'una persona estimada. Curiosament, però, també va aparèixer el record d'una sensació d'alleujament: com si m'hagués alliberat d'una relació absorbent, tornava a recuperar la meva vida, em tornava a trobar amb mi i a preguntar-me què em venia de gust fer a cada moment. Però els efectes que deixen les relacions convulses -i els llibres d'en Larsson ho eren-, et trastoquen durant uns dies. Així em sentia i, decidida a compensar tanta adrenalina posada entre les seves pàgines i els meus ulls, sabia que només hi havia una medecina possible per recuperar la normalitat: una lectura que apaivagués el meu sistema hormonal. Vaig buscar una lectura, doncs, a les antípodes de tanta efervescència literària i la vaig trobar en una novel·la preciosa, delicada... una història en què aparentment no passa res i tot passa a un temps de lentitud humana d'una altra època. 

La novel·la si algú no l'ha llegida és perfecta per aturar els frens vitals que ens aboquen a seguir rodant com els ratolins engabiats. Es diu El cielo es azul y la tierra blanca

i amb ella vaig tornar a recupera la calma i a baixar les pulsacions del cor. 

No sé si és fruit de tot aquest record que, a dia d'avui, encara no he obert el llibre d'una tal E.L. James Cinquanta ombres d'en Grey. He anat donant voltes per altres títols, entrant i sortint d'altres lectures que m'han endinsat en sensacions de calma i gaudi tan potents, gairebé, com les que recordo d'aquella altra lectura estival, però sense haver de pagar el preu del desfici. 

Si encara no m'he decidit a obrir el llibre de moda és perquè em fa por deixar-me atrapar per una nova lectura? em pregunto. Si miro una mica més endins i jugo amb aquestes sensacions crec que no és no tant parlar de por sinó d'escollir. Si fes un paral·lelisme amb els amors, em sembla que és prou clar si poso l'exemple dels amors d'estiu, que entren amb força i trasbalsen per la potència que deixen en cada milímetre del recorregut epidèrmic i està bé, però de vegades, o gairebé sempre, valores més  les relacions que deixen empremta, les que sense ser espectaculars es colen de mica en mica per racons insospitats de la teva geografia íntima i allà es queden, per sempre. 

El llibre és aquí, ben a prop, i me'l miro i em mira, i jo vaig posant-li al davant altres lectures per despistar. No sé si acabaré claudicant davant la curiositat. Tampoc no sé si com en altres aspectes de la vida em puc trobar amb un molt soroll per a no-res (els embolcalls tan llaminers amaguen recipients insulsos, de vegades). En qualsevol cas, tinc a punt un antídot que el recomano a ulls clucs: 
El vaig llegir l'estiu que va sortir al mercat, ja fa uns quants anys, i és un d'aquells llibres imprescindibles de tenir (jo el vaig deixar i com de vegades passa, deu estar en alguna prestatgeria difícil de recordar el nom del benefactor). Així que, penso buscar-ne un exemplar per recuperar-lo i tenir-lo al meu costat tant si acabo decidint fer la lectura d'E. L. James com si no. 

dimecres, 22 agost de 2012

MEDIOCRITAT MERCANTIL



Segurament la paciència no és una de les meves millors virtuts, si més no, en matèria literària. Quan em pagaven per fer crítiques no tenia altre remei que arribar fins al final, però quan la lectura és per pur plaer, no els concedeixo gaires oportunitats, als llibres. 

Fa pocs dies arrufava els dits parlant sobre aquest llibre de moda i entre l'arrufada hi havia molts dubtes de si això arribaria a bon port i, sobretot, hi havia la intuïció que alguna cosa feia olor de resclosit entre tant plateret editorial. Com si parléssim de la crònica d'una mort anunciada, el molt soroll per a res no ha passat de la pàgina 20 i encara ha estat massa.

Segurament tothom estarà d'acord que la gràcia d'un bon mag és arribar al final del seu número sense que se li hagi vist com ho ha fet davant la cara d'admiració que provoca la sorpresa, doncs això mateix li demano a un escriptor: vull que m'expliqui una bona història i que em faci anar d'aquí cap allà sense que ni sospiti ni on, ni per què ni per a què, ni què hi haurà més enllà de... Vull deixar-me portar i meravellar-me davant de cada descoberta... Vull que la seva perícia i astúcia narratives em desarmin... Vull que el seu joc de ficció, sigui el que sigui, el construeixi des de la intel·ligència i que entri en mi com una onada que mostra la seva superioritat... Vull que em sedueixi amb les paraules, que m'encanti amb les imatges... que em faci aturar en alguns sons i els xiuxiuegi a poc a poc com si els descobrís per primer cop... 

Doncs, res de tot això he trobat al llibre d'E. L. James. Massa previsible, massa    manual de primer nivell mal jugat... i massa insuflat per un mercat editorial que ja fa temps que els criteris de selecció ratllen la mediocritat més insalubre. 

Sense entrar en dramatismes, la veritat és que en alguna ocasió he arribat a pensar que aquest anar contracorrent natural de vegades fa nosa. No és la primera vegada que se'm travessa una lectura que potser m'han recomanat amb molta efusió. I el mateix em passa amb les pel·lícules: no puc deixar d'indignar-me quan intenten vendre una història com "moderna" a "Los chicos están bien" que, per molt maquillatge que li vulguin posar, no deixa de contenir els mateixos prejudicis ianquilanderos en matèria de família i moral petit burgesa, però, això sí, en una parella de lesbianes. O sentir com tothom s'emociona ambIntocable i jo sortir dient "no n'hi ha per a tant!" per utilitzar una expressió eufemísticament acceptable.

Segur que seria més fàcil seguir la riuada de les aigües i anar amunt o avall segons toca... però aquí estic, mirant-me les coses amb uns ulls incrèduls. Tant és així que de vegades em dic: "va, creu-t'ho una mica, dona". I és aleshores quan, com l'altre dia, me'n vaig a la llibreria del meu poble i li dic al David: què, aquest llibre?, mostrant-li la portada deCinquanta ombres d'en Grey i ell, amb aquell escepticisme de qui ja coneix el client que té al davant, em diu que bueno, és així fàcil, distès... és una lectura d'estiu... i jo m'obligo a creure-m'ho, i ho intento, i em proposo llegir-lo, però quan tinc un moment, no l'agafo, em poso amb altres lectures i així un dia i un altre fins que em dic: vinga, ara! Llegeix! I passo una pàgina, la primera, i ja bufo, però segueixo... i en una altra ocasió els ulls se me'n van cap a una altra lectura, però jo, conseqüent dels meus actes o de les meves decisions o de no sé què, em dic: no, no, i la torno a agafar i segueixo bufant, però no puc, no puc! I , sense que pugui fer-hi res, m'adono que la lectura segueix el procés natural de  defenestració per on han passat altres i és quan la deixo en aquell lloc que sé que no me la trobaré perquè és al camí d'enlloc... fins que arriba el dia de destapar les cartes, me la miro i dic: a cagar!!!

diumenge, 23 de novembre de 2014

CALLE



Apenas crucé la calle 
supe que el viaje acababa allí 
sin más ruedas que los ojos que giran
anduve sin pasos, recordé sin ti.

Ya las marañas partieron 
ya el aullido vocea sin parar:
En la encina descorchada
las hojas yacen sin mesilla con reloj
ni un huésped pone el nombre
ni trae traje el adiós.




dissabte, 22 de novembre de 2014

EL FINAL DEL DIA XXXII AVINYOLAT I aPAMat


Et bressolo amb les dents acabades de rentar i la brisa de la nit deixa caure el rumor d'un cel estrellat que ens observa. És hora de recollir els cossos i de deixar els peus descansant fins l'endemà. Enrere queden les fulles groguenques del passeig del mig que s'han sentit descendir durant la pluja del migdia, mentre els gats jugaven a atrapar-les sortejant les gotes liles... o les catapultes acabades d'estrenar per una nova família de cucs silvestres, tan rigorosament vestits per a la cerimònia oficial. Tot un fotograma de record plasmat en la retina del vint-i-dos. I enmig de tot això, digueu: qui no desitjaria arribar al final del dia amb un txel·lo caminant tota la tarda al teu costat interpretant "Les chemins de l'amour" com si la mateixa ombra del senyor Poulenc estigués movent les cordes només per a tu? És clar que hi ha desitjos amb el plus de risc incorporat i aquest, sens dubte, que el té perquè a continuació de propagar-se la música pels carrers de la ciutat, segurament, les persones sortirien de les cases atretes per les notes musicals talment rates del conte d'Hamelín i aleshores, el tumult urbanístic seria tan apoteòsic i caòtic que no quedaria altre remei que enfilar castells humans i arribar més amunt dels edificis buits i dels núvols esponjats pel plugim tènue de fa uns instants. Seria aleshores que es faria necessària una fórmula de conte o una paraula màgica que fes que tot tornés a la normalitat. I, vés per on, les paraules sorgeixen, sí, de dins un teatre on han anat a parar totes les fulles que els gats han escampat. Unes paraules vinyolades per uns artesans de veus enllumenades que corren amunt i avall de les boques i els petons xiuxiuejant versos com són: Cercàvem or i vam baixar a la mina. I la foscor s’il.luminà de sobte perquè érem dos a contradir la nit. I la nit es fa dia i el bressol fa d'aixopluc de tots els records.

dilluns, 17 de novembre de 2014

PETIT MOSSEC DE LA VIDA


Si recollís el so del petó que estampes al dit
potser sabríem on són els teus ulls, 
petit mossec de la vida,
i potser abaixaríem el cap com tu.
On callen les paraules que no dius?
A la boca de l'estómac?
Al nus de la gola, negra com la por més ferotge?
Al cor trinxat per l'abominable gest 
que t'obliga a sobreviure entre les runes del desalè?
Digue'm! 
En quin cantó d'aquest silenci maleït 
intentes desordir el batec de la mort que s'acosta?
Aferrat al crucifix, els dits sostenen el sospir de l'adéu
i l'esguard vaga sense vida per un temps llunyà i perdut.
-On són els camps verds? -Sembla que escriu el teu silenci.
-On és la carícia que em feia sentir viu?
El temps de l'ahir ha esquinçat l'horitzó que t'empara
i deixa al davant un camí pedregós i estèril.
No hi ha sortida per seguir endavant
ni refugi per anar enrere.
La mort inunda el camp de batalla amb la fel del desconhort.
És hora de morir, petit mossec de la vida.



dimarts, 11 de novembre de 2014

RACONTADES DE MISTERI A LA CASA CORBELLA DE CARDEDEU


Dissabte 8 de novembre vam viure una nit més que especial: obrir les portes d'una de les cases més emblemàtiques de Cardedeu i veure-la plena de gent expectant ens va inundar a tots d'una emoció tan trasbalsadora que els contes van sortir a raig, connectant directament del cor amb la veu.
El públic de Cardedeu va tornar a mostrar la seva complicitat més amorosa amb una escolta atenta, participativa, amable... i els organitzadors (tot el jovent Corbella i nou llinatge Diumer amb les seves parelles...) van preparar cada racó de la casa amb tant mimo i respecte, van coordinar tan bé cada entrada i sortida de les més de 60 persones que érem allà dins, van entregar tant entusiasme en cada copa i tast que ens van oferir que ens traiem el barret per dir-los amb les lletres més grosses              G R À C I E S!!!
Augurem el millor futur per a totes les propostes culturals que facin a la Casa. Segur!!!



Les Racontades de la Casa Corbella van estar servides amb una amorositat i feina ben feta per part dels joves organitzadors, amb una rebuda fidel per part del públic i amb la col·laboració dels diferents establiments com Tastavins, Eric Pastisser, Cervesa Sant Jordi, Mas Pellicer i Ratafia Bosch. Els contes i els racons a descobrir van anar de la mà en una nit en què tot fluïa des de la calma i l'emoció més gratificants. Però si ara tenim aquestes imatges és gràcies a la col·laboració del fotògraf de Cardedeu, Pep Valls. Gràcies per deixar plasmats els records d'una nit ben bonica.