Et bressolo amb les dents acabades de rentar i la brisa de la nit deixa caure el rumor d'un cel estrellat que ens observa. És hora de recollir els cossos i de deixar els peus descansant fins l'endemà. Enrere queden les fulles groguenques del passeig del mig que s'han sentit descendir durant la pluja del migdia, mentre els gats jugaven a atrapar-les sortejant les gotes liles... o les catapultes acabades d'estrenar per una nova família de cucs silvestres, tan rigorosament vestits per a la cerimònia oficial. Tot un fotograma de record plasmat en la retina del vint-i-dos. I enmig de tot això, digueu: qui no desitjaria arribar al final del dia amb un txel·lo caminant tota la tarda al teu costat interpretant "Les chemins de l'amour" com si la mateixa ombra del senyor Poulenc estigués movent les cordes només per a tu? És clar que hi ha desitjos amb el plus de risc incorporat i aquest, sens dubte, que el té perquè a continuació de propagar-se la música pels carrers de la ciutat, segurament, les persones sortirien de les cases atretes per les notes musicals talment rates del conte d'Hamelín i aleshores, el tumult urbanístic seria tan apoteòsic i caòtic que no quedaria altre remei que enfilar castells humans i arribar més amunt dels edificis buits i dels núvols esponjats pel plugim tènue de fa uns instants. Seria aleshores que es faria necessària una fórmula de conte o una paraula màgica que fes que tot tornés a la normalitat. I, vés per on, les paraules sorgeixen, sí, de dins un teatre on han anat a parar totes les fulles que els gats han escampat. Unes paraules vinyolades per uns artesans de veus enllumenades que corren amunt i avall de les boques i els petons xiuxiuejant versos com són: Cercàvem or i vam baixar a la mina. I la foscor s’il.luminà de sobte perquè érem dos a contradir la nit. I la nit es fa dia i el bressol fa d'aixopluc de tots els records.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada