QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

POÉTICA DOMÉSTICA de LINSABEL NOGUERA


Avui, alimenta el dia la calma, que està feta de tots els versos del llibre de @linsabel.noguera de @ranaencantada #poéticadoméstica, una obra que t'omple d'amor i d'oblit tots els racons de l'ànima, amb una poètica sublim, tendra, directa... arrabatadora. 
Linsabel Noguera

"Será para otra vez"
porque estar contigo
sólo puedo repetirlo en otra vida

mientras tanto

camino errante

húmeda

con sed


"ADAGIO"

El libro del desamor
tiene todas las páginas en blanco

divendres, 7 d’octubre del 2016

DESPEDIDAS



¡Cuántas despedidas!
Como soles bajando en el horizonte,
así miro los paisajes que me envuelven.
Nada hay que me pertenezca;
sin embargo, todo mi barro
está hecho de ellos.
Y de todos los adioses,
me detengo en el tuyo:
qué liviano me parece ahora,
aún tierno, cálido...
Me resisto apenas un instante
mirándolo y mirándome
en ese vacío profundo, intenso...
Cuánto amor esconden los espejismos!
Y mientras te siento aún en mi,
dudando en dejarte marchar,

Se me escapa un beso.

dimarts, 30 d’agost del 2016

BANCO (S)


dilluns, 22 d’agost del 2016

URGE SALIR


Urge salir,
descomponer el paisaje de cada día,
deshacer los vértices,
hasta hacerlos añicos
si es preciso.
Urge volar,
sin más,
no importa la altura,
volar por flotar,
sin rozar ni quebrarse
con lo inmóvil y perecedero,
solo estar en el aire
formando parte del vaivén
que mece el miedo
y lo adormece en la noche
                                           en la que la Tierra calla.
Urge desparramar los aullidos silenciados
antes de que los campos huelan a cosecha nueva,
antes de que ese cruce de caminos
desaparezca en la polvareda 
y ya no hayan huellas 
ni ecos que me lleven a ti. 

ENGALIMATIADA



dissabte, 20 d’agost del 2016

DE VEGADES HO IMAGINO


De vegades ho imagino, sí,
tu venint, 
el pas expectant,
la mirada entregada,
i la mà per acompanyar la galta al bes.

De vegades ho imagino, sí,
com un pensament fugaç,
que no té lloc per niar.

TANT DE BO NO FOS UN CONTE



Mirat de prop, semblava la cria d'una tórtora. Aviat li van créixer les ales i el bec i a dins, uns ullals d'espasa que segaven els fils del vent arremolinat... Al cap de poques setmanes ja sabia esmicolar les paraules que entren, feridores, a sabotejar el bategar tranquil dels cors de les persones. Era tan silenciós que les paraules, enfilades en les taringues sorolloses que produeixen la ignorància o la mala fe... o tot alhora, no se n'adonaven, de la seva presència, i ell les aniquilava tan sols tocant-les, com si el vidre dels seus ullals provingués d'un mirall sagrat, destinat a destruir  tot allò que tingués a veure amb la mentida, les misèries humanes o d'altres calibres de vida... amb el simple contacte. Un arma de deteccció i de destrucció que anava sorprenent-nos a tots els de casa, a mida que passaven els dies per tal com convidava a la reflexió en cada acció que capitanejava... Com si fos el personatge d'una història d'en Ramon Lllull, la darrera transformació en la seva naturalesa camaleònica va ser fer-se invisible. Des d'alehores, diuen que s'amaga en les nostres consciències i que quan algú traeix el màxim do de la natura: fer-nos persones, i involuciona atret per enveges, mentides, manipulacions... l'ataca incansablement fins que aquests especímens de persones aprenen o s'extingeixen.

dilluns, 15 d’agost del 2016

HAY PRECIOS QUE SON IMPAGABLES



Hay precios que son impagables.
Por ejemplo, ser uno mismo.
-O intentarlo.
Se requiere de cierta fibra muscular
colocada en partes invisibles
que actúa por todo el cuerpo
cuando éste se vence a la ausencia.
Otro caso es el de retejer la piel 
ante los cambios de rasante.
-O es lo mismo?
Hay que dejar en el asfalto 
lo desechable
y saber qué forma parte de tu huella,
para llevártela a cuestas,
aunque pese,
aunque parezca extraña...
hasta que te reconozcas.
Nada comparable, por supuesto,
con el arte milenario de mirar al vacío
y comprender 
que en todo abismo 
hay brotes de todos los tiempos.

ISTO



Desisto,
existo,
embisto.

divendres, 12 d’agost del 2016

DONES I DEESSES AL JARDÍ DE L'OLOKUTI


El IV Cicle dels Divendres de Contes al Jardí de l'Olokuti 2016 presenta la seva ÚLTIMA SESSIÓ d'enguany:

DONES I DEESSES
Amb Cristina Serrat i Alicia Molina

Un món de dones pot descobrir-nos les situacions més atípiques, insòlites i surrealistes, sobretot si es posa en escena el seu caràcter diví, que de vegades mira a les profunditats de la terra i d’altres cap al lloc més elevat del cel. 

Divendres, 12 d'agost, A les 19 h.
Jardí de l'Olokuti. Carrer Astúries, 38. Barcelona
Sessió bilingüe, català i castellà. 
Durada 1 hora
Entrada lliure amb TAQUILLA INVERSA

Més informació a:
http://www.olokuti.com/catalog/olo_club_expo_detalle.php?tipo_expo=evento&id_expo=1079
https://cristinaserrat.wordpress.com/

Els "Divendres de Contes al Jardí" és un cicle anual de narració oral, que enguany celebra la seva quarta edició i que durant els mesos de juliol i agost omplirà d'històries el bonic jardí de l’Olokuti, ubicat al centre del barri de Gràcia de Barcelona.

Les sessions de contes estan destinades a públic adult.

diumenge, 7 d’agost del 2016

UN ARTE D'ELISABETH BISHOP


El arte de perder se domina fácilmente;
tantas cosas parecen decididas a extraviarse
que su pérdida no es ningún desastre.
Pierde algo cada día. Acepta la angustia
de las llaves perdidas, de las horas derrochadas en vano.
El arte de perder se domina fácilmente.
Después entrénate en perder más lejos, en perder más rápido:
lugares y nombres, los sitios a los que pensabas viajar.
Ninguna de esas pérdidas ocasionará el desastre.
Perdí el reloj de mi madre. Y mira, se me fue
la última o la penúltima de mis tres casas amadas.
El arte de perder se domina fácilmente.
Perdí dos ciudades, dos hermosas ciudades. Y aun más:
algunos reinos que tenía, dos ríos, un continente.
Los extraño, pero no fue un desastre.
Incluso al perderte (la voz bromista, el gesto
que amo) no habré mentido. Es indudable
que el arte de perder se domina fácilmente,
así parezca (¡escríbelo!) un desastre.



Un arte. Elizabeth bishop.

El arte de perder no es muy difícil;
tantas cosas contienen el germen
de la pérdida, pero perderlas no es un desastre. 


Pierde algo cada día. Acepta la inquietud de perder 
las llaves de las puertas, la horas malgastadas. 
El arte de perder no es muy difícil. 


Después intenta perder lejana, rápidamente:
lugares, y nombres, y la escala siguiente
de tu viaje. Nada de eso será un desastre.

 
Perdí el reloj de mi madre. ¡Y mira! desaparecieron
la última o la penúltima de mis tres queridas casas.
El arte de perder no es muy difícil. 


Perdí dos ciudades entrañables. Y un inmenso
reino que era mío, dos ríos y un continente.
Los extraño, pero no ha sido un desastre. 


Ni aun perdiéndote a ti (la cariñosa voz, el gesto
que amo) me podré engañar. Es evidente
que el arte de perder no es muy difícil,
aunque pueda parecer (¡escríbelo!) un desastre.

dimecres, 3 d’agost del 2016



_¿Cuánto tiempo pasa entre ola y ola? -preguntó el niño mientras observaba el mar.
El abuelo lo miró. Dejó que su mirada recorriera quién sabe qué y contestó:
-Un soplo de olvido.

PORTES



He canviat de lloc les portes de casa, a veure si així quan les obri és veritat que entro en espais difrents. La teva, la tinc tancada amb set forrellats i la clau l'he llançada al fosar dels tigres. 

diumenge, 31 de juliol del 2016

AUNQUE TE DIGA NO, EMPÉÑATE EN SÍ de CARMEN CONDE



Aunque te diga No, empéñate en Sí,
y si te empujo, procura tú vencerme.
Así que te rechace de mi vida
azotará mi espíritu el perderte.
¡Intuyo que una hoguera tan perfecta
nunca nadie podría ya encenderme…!
Y es duro y es cruel que yo batalle
quitándote de mí. Resueltamente
cortándome de ti, para librarme
de este sordo luchar en que me vences.
Sólo pienso en ti. Repito tu presencia
en un continuado nacer de tus palabras.
Imágenes que son imágenes ya fijas
de tanto recordarlas me turban y enloquecen.
Te veo como un día que fuiste una brevísima
criatura sorprendida por labios repentinos.
Te veo en alta noche, temiendo que tus ojos
mintieran por amor que era yo la que buscabas.
Oh, cómo te contemplo, oh, cómo te persigo;
das vueltas en el aire en rueda que no para!
Yo sólo pienso en ti. Te odio. Te deseo.
Libértame de verte en todo lo que miro;
auséntame de ti, martirizante imagen,
¡que te ven en mis ojos anhelantes, los ciegos!
Tus ojos son las fuentes donde beben los tigres,
que cuando tienen sed no respetan las selvas;
y arrancan, mientras rugen, esas flores sencillas
que entre el romero mueven su poderoso olor.
A tus ojos se vuelcan las entrañas del monte,
y por nacer en ellas, oh, líquido delgado,
consienten que las lenguas vellosas de las fieras,
lamiéndolos con furia, sequen ríos de ojos.
Tanto como el romero florido, cuyo aceite
persistirá en la piel de los fieros sedientos,
huelen cortas raíces y esbeltos anticipos
de las flores oscuras del secreto deseo…
La luna se deshoja como un ave en tu agua.
A los tigres con celo esa luz los persigue
como loco fantasma de una caza suprema
que en el río, tus ojos, es posible alcanzar.
Tengo frío ante ti. Porque fuentes tan frías
no se encienden sin ángel que su calor otorgue.
Y ese ángel que a ti, a tus charcas bajara,
no lo oigo cantar ni lo siento fluir.
¡Ah, tus tigres con sed! Déjalos que nos beban,
y cuando ya mi boca reseca se deshaga,
suéltalos sobre mí, no detengas su ataque:
¡para tus fieras tengo una cierva en mi cuerpo!
Dejarte perder me duele, porque duele en la tierra
que una raíz se seque sin romperse en el tallo
y alumbrar en la flor, para que el aire sepa
lo que la tierra sabe, porque tuvo raíces.
Resignarme a que fluyas por otros cauces, me duele;
porque yo soy un cauce del grueso de tu fuente.
Y para correr en otros tendrás que derramarlos
o que volcarte hondo, rompiéndolos por dentro.
Es que soy tu medida, es que ninguna tierra
será capaz de darte lo que yo te daría,
si en lugar de negarme a que germines, corras,
yo te hiciera mi agua, calentara tu grano.
¡Qué delirio de fuerza que se opone a tu empuje;
qué frenética para que no quiere cedérsete!

dissabte, 30 de juliol del 2016

ARRIBEN LES RACONTADES A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU



RACONTADES A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU
NARRADORS: PACO ASENSIO, RUBÉN MARTÍNEZ I ALICIA MOLINA

Ens acompanyes a la descoberta de racons d’algunes cases de la pl. Sant Joan? Vols saber quantes històries t’hi esperen mentre fas un tast del que ens ha preparat el restaurant Sílvia?

Dimecres 10 a les 22 h a la pl. Sant Joan
Aportació: 12 €
Places limitades
Reserves a: aliciamolina61@gmail.com
687 765 506 

Col·laboradors: can Canturri, Restaurant Sílvia i els veïns que ens han obert casa seva per conèixer-les (i que no en desvetllem els noms per mantenir el misteri).

Durada: 2 hores

RACONTADES A LA FESTA MAJOR?

Estimats i estimades,

No us atabaléssiu pas amb les Racontades, les Garitades...! És molt fàcil: el sufix “ada” denota col·lectivitat i en aquest sant poble del qual formem part, tot hi cap i tot s’omple perquè el públic de Cardedeu és agraït i entusiasta! Així que pareu atenció: les Racontades continuen vives i cuegen –i molt!- de la mà dels narradors que en formem part: en Paco Asensio, en Rubén Martínez i una servidora. (És cert que originàriament, hi havia l’Oriol Genís, però per fortuna seva, no paren de caure-li ofertes de teatre i va haver de deixar el grup.)

I com que la sang ens bull d’històries i com que per a nosaltres la Festa Major de Cardedeu està lligada amb els contes (és el preàmbul de tant compartir i gaudir que porta la FM), mesos enrere, parlant amb l’Ester can Canturri, que tenia al cap un projecte per fer a la plaça de l’Ajuntament, vam pensar que podríem situar les Racontades d’enguany al voltant de les cases de la plaça i així ha anat la cosa: hem demanat la col·laboració d’alguns veïns, ens han obert casa seva, ens hem inspirat per fer històries i per explicar-vos-les el pròxim dimecres 10 a les 22 h, amb el tast de begudes i pica-pica del Restaurant Sílvia.

Si voleu venir i gaudir, un any més, de tot el que ens espera, podeu fer la reserva enviant un correu a aliciamolina61@gmail.com i guardarem lloc per rigorós ordre d’arribada de reserves. L’aportació de tot plegat és de 12 €. Nosaltres estarem encantats de tornar a compartir una bona estona. Així que us esperem el 10 a les 22 h a la plaça de la Vila.

Per si algú s’està fent més preguntes al voltant del tema, només per aquest cop us diré que els contes i narrar són la nostra passió i aquest va ser el punt de partida: disfrutar amb la narració oral. Després de programar contes al Pla de la Calma l’any 2005-2006, de fer Poe al cementiri... i de més juguesques, amb l’Oriol Genís i en Paco Asensio vam fer la “Roda de Contes” les FM del 2010 i el 2011 al pati del que ara és l’EsBioesfera, senzillament per gaudir amb les històries. I és el 2012, amb el Rubén Martínez incorporat, que el format canvia: volíem fer un espectacle itinerant en què s’expliquessin contes en diferents espais i, a més, que s’hi oferís menjar i beure... Buscàvem persones que ens ajudessin a tirar-ho endavant. De la Carme Homs, de la Biblioteca i el Xavi Bravo vam anar a parar amb l’Andreu del Tarambana i aquella nit, a les escales de Vil·la Paquita, vam anar entusiasmant-nos amb la idea i, acabant-li de donar forma, vam decidir fer les Racontades. I la Festa Major del 2012 va ser el nostre “bateig” com a grup.

Tres anys de Racontades amb el suport del Garitu al darrere van donar unes prèvies de la FM glorioses i que queden en molt bon record. L’any passat, els companys que organitzen els actes del Garitu van valorar que volien fer canvis i nosaltres, com a grup de Racontades, vam seguir el nostre camí i les vam organitzar al Castell de Vilalba amb molt bona acollida i molt bon record, també.

Enguany, apareix la proposta de les Garitades. Tot i que no caldria haver donat peu a la idea de mort de les “Racontades” (ai, monsier Saussure, ajuda’ns amb la semàntica!) quanta sort que tenim en aquest poble que no paren de sorgir iniciatives cada vegada que a algú  li bull la sang!!! I amb tanta gent curranta que hi ha al Garitu (i a tants altres grups), estic segura que seran fantàstiques. Jo no me les penso perdre. Així que, gaudim de tantes prèvies que porta aquesta Festa Major: el 5 amb les Garitades i el 10 amb les Racontades. Amb tantes “ades” de “currades” és ben bé que podem sentir-nos a les “nuvolades”!!!

Llarga vida als contes i a la cultura!!!


Alicia

dimecres, 27 de juliol del 2016

LA OTRA ORILLA


Cuentan que en la cueva dels Forcats, allí donde las aguas se recogen en una pequeña cala, duerme la barca que hace los sueños posibles. Cuentan, también, que solo cuando los deseos se expresan desde el corazón, la barca sale de su oscuridad y navega en las noches de Luna en busca de su destinatario. Cuando se encuentran, normalmente sumido en su pregaria, se postra ante él, lo sube y lo lleva hasta esa otra orilla donde todo vierte otra luz. Es un viaje en silencio, lleno de invisibilidad para las otras almas, guiado por las estrellas guardinas.

Dicen, pues, que esa noche, la barca, con sus mejores galas, cruzó hasta la otra orilla, dispuesta a llevarse en su viaje de vuelta a la persona que tanto la había solicitado. Pero al llegar a su punto de encuentro, solo halló un corazón que apenas marcaba el ritmo de la vida. La barca quiso darle calor, reanimarlo... pero su tiempo dejó de ser.

Apenada por su tardanza y pensando cómo reparar esa pérdida, lo entregó a la Luna. Entre sus mareas blancas, el corazón se expandió y volvió a latir. Es por eso que cuentan que cuando la Luna ilumina la noche y la contemplamos, sentimos sin saberlo ese latido del corazón que busca, como el nuestro, llegar a una orilla desconocida donde sentir que hemos llegado a casa.

dimarts, 26 de juliol del 2016

SONÀMBULA


Totalment sonàmbula, va sortir a la terrassa i allà, sobre el mar, va veure clarament el camí que li havia dibuixat la Lluna. Sense perdre ni un instant, va baixar a la platja i va posar-hi rumb sobre el corriol platejat. Mentre caminava, s'anava dient a ella mateixa: ho veus com sí que es pot caminar sobre l'aigua? Ara veia clar que era cert el que havia sentit dir que el mar quedava compactat en aquell tros en què estava il·luminat. Igual de fàcil li va resultar descobrir l'escala invisible que penja de la Lluna, atansar-la i enfilar cada un dels esglaons fins arribar-hi. I és que només quan deixem adormida la raó, sentim que el desig és tan poderós que tot ho fa possible. 

NOCHE


Alternan las luces rojas y verdes 
y el mar es un juego de acertijos:
adónde, cuándo, para qué...
Ahí están las preguntas,
a flote, 
danzando en la oscuridad,
como náufragos sin rumbo,
esperando la barca 
para cruzar a la otra orilla
donde el silencio corone la morada.
En un siniestro zigzaguear,
silban con las olas,
parpadean bajo la Luna.
Nada ocurre. 
El sueño no irrumpe en el cortejo.
Abandonada está la noche a la suerte.
Abandonada a la muerte.
Quizás el alba traiga el sosiego.


dilluns, 25 de juliol del 2016

ECHAR LOS CABOS ADENTRO



Es tiempo de echar los cabos adentro,
de deshilachar la riendas,
de cortar los flecos fundidos,
de arrebatarle al mar 
las distracciones imperdonables,
para segarlas hasta que dejen de aletear...
De agrupar el polvo, 
hacerlo cristalino
-o opaco, nunca sé qué es mejor-,
delirar en cada huella 
como si descubriera un nuevo planeta
y habitarlo por primera vez.
Recuperar la inocencia necesaria
para invitarte a entrar.

dimecres, 20 de juliol del 2016

DESNUDA


Desnuda.
Me arrojas al viento,
a los zarzales.
Simulas dejar crecer el trigo 
sin importarte la siega 
ni el manojo de amapolas,
que se esturrean por mis carnes.
Desnuda.
Haces eterna mi gangrena
y consientes el riesgo
y la muerte,
el desasosiego,
el libre espacio,
ironía tal vez,
para no volver.