QUÈ HI TROBARÀS?
Activitats de narració oral:
* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.
* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.
* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"
* Regala un conte personalitzat
Jugant amb les paraules:
* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.
* Regala un conte personalitzat
Jugant amb les paraules:
* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.
* Poemes
* Articles d'opinió
* Entrevistes imaginàries.
* Imatges, vivències, pensaments per compartir.
* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.
* Lectures per obrir camins.
* Temps de silencis fets paraules.
* Entrevistes imaginàries.
* Imatges, vivències, pensaments per compartir.
* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.
* Lectures per obrir camins.
* Temps de silencis fets paraules.
dimecres, 9 de novembre del 2016
dissabte, 29 d’octubre del 2016
POÉTICA DOMÉSTICA de LINSABEL NOGUERA
Avui, alimenta el dia la calma, que està feta de tots els versos del llibre de @linsabel.noguera de @ranaencantada #poéticadoméstica, una obra que t'omple d'amor i d'oblit tots els racons de l'ànima, amb una poètica sublim, tendra, directa... arrabatadora.
Linsabel Noguera
"Será para otra vez"
porque estar contigo
sólo puedo repetirlo en otra vida
mientras tanto
camino errante
húmeda
con sed
"ADAGIO"
El libro del desamor
tiene todas las páginas en blanco
dimecres, 26 d’octubre del 2016
divendres, 7 d’octubre del 2016
DESPEDIDAS
¡Cuántas
despedidas!
Como soles
bajando en el horizonte,
así miro
los paisajes que me envuelven.
Nada hay
que me pertenezca;
sin embargo,
todo mi barro
está hecho
de ellos.
Y de todos
los adioses,
me detengo
en el tuyo:
qué
liviano me parece ahora,
aún tierno,
cálido...
Me resisto
apenas un instante
mirándolo
y mirándome
en ese
vacío profundo, intenso...
Cuánto
amor esconden los espejismos!
Y mientras
te siento aún en mi,
dudando en dejarte marchar,
Se me
escapa un beso.
dilluns, 3 d’octubre del 2016
dimarts, 30 d’agost del 2016
dilluns, 22 d’agost del 2016
URGE SALIR
Urge salir,
descomponer el paisaje de cada día,
deshacer los vértices,
hasta hacerlos añicos
si es preciso.
Urge volar,
sin más,
no importa la altura,
volar por flotar,
sin rozar ni quebrarse
con lo inmóvil y perecedero,
solo estar en el aire
formando parte del vaivén
que mece el miedo
y lo adormece en la noche
en la que la Tierra calla.
Urge desparramar los aullidos silenciados
antes de que los campos huelan a cosecha nueva,
antes de que ese cruce de caminos
desaparezca en la polvareda
y ya no hayan huellas
ni ecos que me lleven a ti.
dissabte, 20 d’agost del 2016
DE VEGADES HO IMAGINO
De vegades ho imagino, sí,
tu venint,
el pas expectant,
la mirada entregada,
i la mà per acompanyar la galta al bes.
De vegades ho imagino, sí,
com un pensament fugaç,
que no té lloc per niar.
TANT DE BO NO FOS UN CONTE
Mirat de prop, semblava la cria d'una tórtora. Aviat li van créixer les ales i el bec i a dins, uns ullals d'espasa que segaven els fils del vent arremolinat... Al cap de poques setmanes ja sabia esmicolar les paraules que entren, feridores, a sabotejar el bategar tranquil dels cors de les persones. Era tan silenciós que les paraules, enfilades en les taringues sorolloses que produeixen la ignorància o la mala fe... o tot alhora, no se n'adonaven, de la seva presència, i ell les aniquilava tan sols tocant-les, com si el vidre dels seus ullals provingués d'un mirall sagrat, destinat a destruir tot allò que tingués a veure amb la mentida, les misèries humanes o d'altres calibres de vida... amb el simple contacte. Un arma de deteccció i de destrucció que anava sorprenent-nos a tots els de casa, a mida que passaven els dies per tal com convidava a la reflexió en cada acció que capitanejava... Com si fos el personatge d'una història d'en Ramon Lllull, la darrera transformació en la seva naturalesa camaleònica va ser fer-se invisible. Des d'alehores, diuen que s'amaga en les nostres consciències i que quan algú traeix el màxim do de la natura: fer-nos persones, i involuciona atret per enveges, mentides, manipulacions... l'ataca incansablement fins que aquests especímens de persones aprenen o s'extingeixen.
dilluns, 15 d’agost del 2016
HAY PRECIOS QUE SON IMPAGABLES
Hay precios que son impagables.
Por ejemplo, ser uno mismo.
-O intentarlo.
Se requiere de cierta fibra muscular
colocada en partes invisibles
que actúa por todo el cuerpo
cuando éste se vence a la ausencia.
Otro caso es el de retejer la piel
ante los cambios de rasante.
-O es lo mismo?
Hay que dejar en el asfalto
lo desechable
y saber qué forma parte de tu huella,
para llevártela a cuestas,
aunque pese,
aunque parezca extraña...
hasta que te reconozcas.
Nada comparable, por supuesto,
con el arte milenario de mirar al vacío
y comprender
que en todo abismo
hay brotes de todos los tiempos.
divendres, 12 d’agost del 2016
DONES I DEESSES AL JARDÍ DE L'OLOKUTI
El IV Cicle dels Divendres de Contes al Jardí de l'Olokuti 2016 presenta la seva ÚLTIMA SESSIÓ d'enguany:
DONES I DEESSES
Amb Cristina Serrat i Alicia Molina
Un món de dones pot descobrir-nos les situacions més atípiques, insòlites i surrealistes, sobretot si es posa en escena el seu caràcter diví, que de vegades mira a les profunditats de la terra i d’altres cap al lloc més elevat del cel.
Divendres, 12 d'agost, A les 19 h.
Jardí de l'Olokuti. Carrer Astúries, 38. Barcelona
Sessió bilingüe, català i castellà.
Durada 1 hora
Entrada lliure amb TAQUILLA INVERSA
Més informació a:
http://www.olokuti.com/
https://
Els "Divendres de Contes al Jardí" és un cicle anual de narració oral, que enguany celebra la seva quarta edició i que durant els mesos de juliol i agost omplirà d'històries el bonic jardí de l’Olokuti, ubicat al centre del barri de Gràcia de Barcelona.
Les sessions de contes estan destinades a públic adult.
diumenge, 7 d’agost del 2016
UN ARTE D'ELISABETH BISHOP
El arte de perder se domina fácilmente;
tantas cosas parecen decididas a extraviarse
que su pérdida no es ningún desastre.
tantas cosas parecen decididas a extraviarse
que su pérdida no es ningún desastre.
Pierde algo cada día. Acepta la angustia
de las llaves perdidas, de las horas derrochadas en vano.
El arte de perder se domina fácilmente.
de las llaves perdidas, de las horas derrochadas en vano.
El arte de perder se domina fácilmente.
Después entrénate en perder más lejos, en perder más rápido:
lugares y nombres, los sitios a los que pensabas viajar.
Ninguna de esas pérdidas ocasionará el desastre.
lugares y nombres, los sitios a los que pensabas viajar.
Ninguna de esas pérdidas ocasionará el desastre.
Perdí el reloj de mi madre. Y mira, se me fue
la última o la penúltima de mis tres casas amadas.
El arte de perder se domina fácilmente.
la última o la penúltima de mis tres casas amadas.
El arte de perder se domina fácilmente.
Perdí dos ciudades, dos hermosas ciudades. Y aun más:
algunos reinos que tenía, dos ríos, un continente.
Los extraño, pero no fue un desastre.
algunos reinos que tenía, dos ríos, un continente.
Los extraño, pero no fue un desastre.
Incluso al perderte (la voz bromista, el gesto
que amo) no habré mentido. Es indudable
que el arte de perder se domina fácilmente,
así parezca (¡escríbelo!) un desastre.
Un arte. Elizabeth bishop.
El arte de perder no es muy difícil;
tantas cosas contienen el germen
de la pérdida, pero perderlas no es un desastre.
Pierde algo cada día. Acepta la inquietud de perder
las llaves de las puertas, la horas malgastadas.
El arte de perder no es muy difícil.
Después intenta perder lejana, rápidamente:
lugares, y nombres, y la escala siguiente
de tu viaje. Nada de eso será un desastre.
Perdí el reloj de mi madre. ¡Y mira! desaparecieron
la última o la penúltima de mis tres queridas casas.
El arte de perder no es muy difícil.
Perdí dos ciudades entrañables. Y un inmenso
reino que era mío, dos ríos y un continente.
Los extraño, pero no ha sido un desastre.
Ni aun perdiéndote a ti (la cariñosa voz, el gesto
que amo) me podré engañar. Es evidente
que el arte de perder no es muy difícil,
aunque pueda parecer (¡escríbelo!) un desastre.
que amo) no habré mentido. Es indudable
que el arte de perder se domina fácilmente,
así parezca (¡escríbelo!) un desastre.
Un arte. Elizabeth bishop.
El arte de perder no es muy difícil;
tantas cosas contienen el germen
de la pérdida, pero perderlas no es un desastre.
Pierde algo cada día. Acepta la inquietud de perder
las llaves de las puertas, la horas malgastadas.
El arte de perder no es muy difícil.
Después intenta perder lejana, rápidamente:
lugares, y nombres, y la escala siguiente
de tu viaje. Nada de eso será un desastre.
Perdí el reloj de mi madre. ¡Y mira! desaparecieron
la última o la penúltima de mis tres queridas casas.
El arte de perder no es muy difícil.
Perdí dos ciudades entrañables. Y un inmenso
reino que era mío, dos ríos y un continente.
Los extraño, pero no ha sido un desastre.
Ni aun perdiéndote a ti (la cariñosa voz, el gesto
que amo) me podré engañar. Es evidente
que el arte de perder no es muy difícil,
aunque pueda parecer (¡escríbelo!) un desastre.
dimecres, 3 d’agost del 2016
PORTES
He canviat de lloc les portes de casa, a veure si així quan les obri és veritat que entro en espais difrents. La teva, la tinc tancada amb set forrellats i la clau l'he llançada al fosar dels tigres.
diumenge, 31 de juliol del 2016
AUNQUE TE DIGA NO, EMPÉÑATE EN SÍ de CARMEN CONDE
Aunque te diga No, empéñate en Sí,
y si te empujo, procura tú vencerme.
Así que te rechace de mi vida
azotará mi espíritu el perderte.
¡Intuyo que una hoguera tan perfecta
nunca nadie podría ya encenderme…!
Y es duro y es cruel que yo batalle
quitándote de mí. Resueltamente
cortándome de ti, para librarme
de este sordo luchar en que me vences.
y si te empujo, procura tú vencerme.
Así que te rechace de mi vida
azotará mi espíritu el perderte.
¡Intuyo que una hoguera tan perfecta
nunca nadie podría ya encenderme…!
Y es duro y es cruel que yo batalle
quitándote de mí. Resueltamente
cortándome de ti, para librarme
de este sordo luchar en que me vences.
Sólo pienso en ti. Repito tu presencia
en un continuado nacer de tus palabras.
Imágenes que son imágenes ya fijas
de tanto recordarlas me turban y enloquecen.
Te veo como un día que fuiste una brevísima
criatura sorprendida por labios repentinos.
Te veo en alta noche, temiendo que tus ojos
mintieran por amor que era yo la que buscabas.
en un continuado nacer de tus palabras.
Imágenes que son imágenes ya fijas
de tanto recordarlas me turban y enloquecen.
Te veo como un día que fuiste una brevísima
criatura sorprendida por labios repentinos.
Te veo en alta noche, temiendo que tus ojos
mintieran por amor que era yo la que buscabas.
Oh, cómo te contemplo, oh, cómo te persigo;
das vueltas en el aire en rueda que no para!
Yo sólo pienso en ti. Te odio. Te deseo.
Libértame de verte en todo lo que miro;
auséntame de ti, martirizante imagen,
¡que te ven en mis ojos anhelantes, los ciegos!
das vueltas en el aire en rueda que no para!
Yo sólo pienso en ti. Te odio. Te deseo.
Libértame de verte en todo lo que miro;
auséntame de ti, martirizante imagen,
¡que te ven en mis ojos anhelantes, los ciegos!
Tus ojos son las fuentes donde beben los tigres,
que cuando tienen sed no respetan las selvas;
y arrancan, mientras rugen, esas flores sencillas
que entre el romero mueven su poderoso olor.
que cuando tienen sed no respetan las selvas;
y arrancan, mientras rugen, esas flores sencillas
que entre el romero mueven su poderoso olor.
A tus ojos se vuelcan las entrañas del monte,
y por nacer en ellas, oh, líquido delgado,
consienten que las lenguas vellosas de las fieras,
lamiéndolos con furia, sequen ríos de ojos.
y por nacer en ellas, oh, líquido delgado,
consienten que las lenguas vellosas de las fieras,
lamiéndolos con furia, sequen ríos de ojos.
Tanto como el romero florido, cuyo aceite
persistirá en la piel de los fieros sedientos,
huelen cortas raíces y esbeltos anticipos
de las flores oscuras del secreto deseo…
persistirá en la piel de los fieros sedientos,
huelen cortas raíces y esbeltos anticipos
de las flores oscuras del secreto deseo…
La luna se deshoja como un ave en tu agua.
A los tigres con celo esa luz los persigue
como loco fantasma de una caza suprema
que en el río, tus ojos, es posible alcanzar.
A los tigres con celo esa luz los persigue
como loco fantasma de una caza suprema
que en el río, tus ojos, es posible alcanzar.
Tengo frío ante ti. Porque fuentes tan frías
no se encienden sin ángel que su calor otorgue.
Y ese ángel que a ti, a tus charcas bajara,
no lo oigo cantar ni lo siento fluir.
no se encienden sin ángel que su calor otorgue.
Y ese ángel que a ti, a tus charcas bajara,
no lo oigo cantar ni lo siento fluir.
¡Ah, tus tigres con sed! Déjalos que nos beban,
y cuando ya mi boca reseca se deshaga,
suéltalos sobre mí, no detengas su ataque:
¡para tus fieras tengo una cierva en mi cuerpo!
y cuando ya mi boca reseca se deshaga,
suéltalos sobre mí, no detengas su ataque:
¡para tus fieras tengo una cierva en mi cuerpo!
Dejarte perder me duele, porque duele en la tierra
que una raíz se seque sin romperse en el tallo
y alumbrar en la flor, para que el aire sepa
lo que la tierra sabe, porque tuvo raíces.
que una raíz se seque sin romperse en el tallo
y alumbrar en la flor, para que el aire sepa
lo que la tierra sabe, porque tuvo raíces.
Resignarme a que fluyas por otros cauces, me duele;
porque yo soy un cauce del grueso de tu fuente.
Y para correr en otros tendrás que derramarlos
o que volcarte hondo, rompiéndolos por dentro.
porque yo soy un cauce del grueso de tu fuente.
Y para correr en otros tendrás que derramarlos
o que volcarte hondo, rompiéndolos por dentro.
Es que soy tu medida, es que ninguna tierra
será capaz de darte lo que yo te daría,
si en lugar de negarme a que germines, corras,
yo te hiciera mi agua, calentara tu grano.
será capaz de darte lo que yo te daría,
si en lugar de negarme a que germines, corras,
yo te hiciera mi agua, calentara tu grano.
¡Qué delirio de fuerza que se opone a tu empuje;
qué frenética para que no quiere cedérsete!
qué frenética para que no quiere cedérsete!
dissabte, 30 de juliol del 2016
ARRIBEN LES RACONTADES A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU
RACONTADES A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU
NARRADORS: PACO ASENSIO, RUBÉN MARTÍNEZ I ALICIA MOLINA
Ens acompanyes a la descoberta de racons d’algunes cases de la pl. Sant Joan? Vols saber quantes històries t’hi esperen mentre fas un tast del que ens ha preparat el restaurant Sílvia?
Dimecres 10 a les 22 h a la pl. Sant Joan
Aportació: 12 €
Places limitades
Reserves a: aliciamolina61@gmail.com
687 765 506
Col·laboradors: can Canturri, Restaurant Sílvia i els veïns que ens han obert casa seva per conèixer-les (i que no en desvetllem els noms per mantenir el misteri).
Durada: 2 hores
RACONTADES A LA FESTA MAJOR?
Estimats
i estimades,
No
us atabaléssiu pas amb les Racontades,
les Garitades...! És molt fàcil: el
sufix “ada” denota col·lectivitat i en aquest sant poble
del qual formem part, tot hi cap i tot s’omple perquè el públic de Cardedeu és
agraït i entusiasta! Així que pareu atenció: les Racontades continuen vives i cuegen –i molt!- de la mà dels
narradors que en formem part: en Paco Asensio, en Rubén Martínez i una
servidora. (És cert que originàriament, hi havia l’Oriol Genís, però per
fortuna seva, no paren de caure-li ofertes de teatre i va haver de deixar el
grup.)
I com
que la sang ens bull d’històries i com que per a nosaltres la Festa Major de
Cardedeu està lligada amb els contes (és el preàmbul de tant compartir i gaudir
que porta la FM), mesos enrere, parlant amb l’Ester can Canturri, que tenia al
cap un projecte per fer a la plaça de l’Ajuntament, vam pensar que podríem
situar les Racontades d’enguany al voltant de les cases de la plaça i així ha anat la cosa: hem demanat la
col·laboració d’alguns veïns, ens han obert casa seva, ens hem inspirat per fer
històries i per explicar-vos-les el pròxim dimecres
10 a les 22 h, amb el tast de begudes i pica-pica del Restaurant Sílvia.
Si
voleu venir i gaudir, un any més, de tot el que ens espera, podeu fer la
reserva enviant un correu a aliciamolina61@gmail.com
i guardarem lloc per rigorós ordre d’arribada de reserves. L’aportació de tot
plegat és de 12 €. Nosaltres estarem encantats de tornar a compartir una bona
estona. Així que us esperem el 10 a les
22 h a la plaça de la Vila.
Per si algú s’està fent més
preguntes al voltant del tema, només per aquest cop us diré que els contes i
narrar són la nostra passió i aquest va ser el punt de partida: disfrutar amb
la narració oral. Després de programar contes al Pla de la Calma l’any 2005-2006,
de fer Poe al cementiri... i de més juguesques, amb l’Oriol Genís i en Paco
Asensio vam fer la “Roda de Contes” les FM del 2010 i el 2011 al pati del que
ara és l’EsBioesfera, senzillament per gaudir amb les històries. I és el 2012,
amb el Rubén Martínez incorporat, que el format canvia: volíem fer un
espectacle itinerant en què s’expliquessin contes en diferents espais i, a més,
que s’hi oferís menjar i beure... Buscàvem persones que ens ajudessin a
tirar-ho endavant. De la Carme Homs, de la Biblioteca i el Xavi Bravo vam anar
a parar amb l’Andreu del Tarambana i aquella nit, a les escales de Vil·la
Paquita, vam anar entusiasmant-nos amb la idea i, acabant-li de donar forma, vam
decidir fer les Racontades. I la Festa Major del 2012 va ser el nostre “bateig”
com a grup.
Tres
anys de Racontades amb el suport del Garitu al darrere van donar unes prèvies
de la FM glorioses i que queden en molt bon record. L’any passat, els companys
que organitzen els actes del Garitu van valorar que volien fer canvis i
nosaltres, com a grup de Racontades, vam seguir el nostre camí i les vam
organitzar al Castell de Vilalba amb molt bona acollida i molt bon record,
també.
Enguany,
apareix la proposta de les Garitades. Tot i que no caldria haver donat peu a la
idea de mort de les “Racontades” (ai, monsier Saussure, ajuda’ns amb la
semàntica!) quanta sort que tenim en aquest poble que no paren de sorgir
iniciatives cada vegada que a algú li
bull la sang!!! I amb tanta gent curranta que hi ha al Garitu (i a tants altres
grups), estic segura que seran fantàstiques. Jo no me les penso perdre. Així
que, gaudim de tantes prèvies que porta aquesta Festa Major: el 5 amb les
Garitades i el 10 amb les Racontades. Amb tantes “ades” de “currades” és ben bé
que podem sentir-nos a les “nuvolades”!!!
Llarga
vida als contes i a la cultura!!!
Alicia
dimecres, 27 de juliol del 2016
LA OTRA ORILLA
Cuentan que en la cueva dels Forcats, allí donde las aguas se recogen en una pequeña cala, duerme la barca que hace los sueños posibles. Cuentan, también, que solo cuando los deseos se expresan desde el corazón, la barca sale de su oscuridad y navega en las noches de Luna en busca de su destinatario. Cuando se encuentran, normalmente sumido en su pregaria, se postra ante él, lo sube y lo lleva hasta esa otra orilla donde todo vierte otra luz. Es un viaje en silencio, lleno de invisibilidad para las otras almas, guiado por las estrellas guardinas.
Dicen, pues, que esa noche, la barca, con sus mejores galas, cruzó hasta la otra orilla, dispuesta a llevarse en su viaje de vuelta a la persona que tanto la había solicitado. Pero al llegar a su punto de encuentro, solo halló un corazón que apenas marcaba el ritmo de la vida. La barca quiso darle calor, reanimarlo... pero su tiempo dejó de ser.
Apenada por su tardanza y pensando cómo reparar esa pérdida, lo entregó a la Luna. Entre sus mareas blancas, el corazón se expandió y volvió a latir. Es por eso que cuentan que cuando la Luna ilumina la noche y la contemplamos, sentimos sin saberlo ese latido del corazón que busca, como el nuestro, llegar a una orilla desconocida donde sentir que hemos llegado a casa.
dimarts, 26 de juliol del 2016
SONÀMBULA
Totalment sonàmbula, va sortir a la terrassa i allà, sobre el mar, va veure clarament el camí que li havia dibuixat la Lluna. Sense perdre ni un instant, va baixar a la platja i va posar-hi rumb sobre el corriol platejat. Mentre caminava, s'anava dient a ella mateixa: ho veus com sí que es pot caminar sobre l'aigua? Ara veia clar que era cert el que havia sentit dir que el mar quedava compactat en aquell tros en què estava il·luminat. Igual de fàcil li va resultar descobrir l'escala invisible que penja de la Lluna, atansar-la i enfilar cada un dels esglaons fins arribar-hi. I és que només quan deixem adormida la raó, sentim que el desig és tan poderós que tot ho fa possible.
NOCHE
Alternan las luces rojas y verdes
y el mar es un juego de acertijos:
adónde, cuándo, para qué...
Ahí están las preguntas,
a flote,
danzando en la oscuridad,
como náufragos sin rumbo,
esperando la barca
para cruzar a la otra orilla
donde el silencio corone la morada.
En un siniestro zigzaguear,
silban con las olas,
parpadean bajo la Luna.
Nada ocurre.
El sueño no irrumpe en el cortejo.
Abandonada está la noche a la suerte.
Abandonada a la muerte.
Quizás el alba traiga el sosiego.
dilluns, 25 de juliol del 2016
ECHAR LOS CABOS ADENTRO
Es tiempo de echar los cabos adentro,
de deshilachar la riendas,
de cortar los flecos fundidos,
de arrebatarle al mar
las distracciones imperdonables,
para segarlas hasta que dejen de aletear...
De agrupar el polvo,
hacerlo cristalino
-o opaco, nunca sé qué es mejor-,
delirar en cada huella
como si descubriera un nuevo planeta
y habitarlo por primera vez.
Recuperar la inocencia necesaria
para invitarte a entrar.
dimecres, 20 de juliol del 2016
DESNUDA
Desnuda.
Me arrojas al viento,
a los zarzales.
Simulas dejar crecer el trigo
sin importarte la siega
ni el manojo de amapolas,
que se esturrean por mis carnes.
Desnuda.
Haces eterna mi gangrena
y consientes el riesgo
y la muerte,
el desasosiego,
el libre espacio,
ironía tal vez,
para no volver.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)