QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimarts, 30 d’agost de 2016

dilluns, 22 d’agost de 2016

URGE SALIR


Urge salir,
descomponer el paisaje de cada día,
deshacer los vértices,
hasta hacerlos añicos
si es preciso.
Urge volar,
sin más,
no importa la altura,
volar por flotar,
sin rozar ni quebrarse
con lo inmóvil y perecedero,
solo estar en el aire
formando parte del vaivén
que mece el miedo
y lo adormece en la noche
                                           en la que la Tierra calla.
Urge desparramar los aullidos silenciados
antes de que los campos huelan a cosecha nueva,
antes de que ese cruce de caminos
desaparezca en la polvareda 
y ya no hayan huellas 
ni ecos que me lleven a ti. 

ENGALIMATIADA



dissabte, 20 d’agost de 2016

DE VEGADES HO IMAGINO


De vegades ho imagino, sí,
tu venint, 
el pas expectant,
la mirada entregada,
i la mà per acompanyar la galta al bes.

De vegades ho imagino, sí,
com un pensament fugaç,
que no té lloc per niar.

TANT DE BO NO FOS UN CONTE



Mirat de prop, semblava la cria d'una tórtora. Aviat li van créixer les ales i el bec i a dins, uns ullals d'espasa que segaven els fils del vent arremolinat... Al cap de poques setmanes ja sabia esmicolar les paraules que entren, feridores, a sabotejar el bategar tranquil dels cors de les persones. Era tan silenciós que les paraules, enfilades en les taringues sorolloses que produeixen la ignorància o la mala fe... o tot alhora, no se n'adonaven, de la seva presència, i ell les aniquilava tan sols tocant-les, com si el vidre dels seus ullals provingués d'un mirall sagrat, destinat a destruir  tot allò que tingués a veure amb la mentida, les misèries humanes o d'altres calibres de vida... amb el simple contacte. Un arma de deteccció i de destrucció que anava sorprenent-nos a tots els de casa, a mida que passaven els dies per tal com convidava a la reflexió en cada acció que capitanejava... Com si fos el personatge d'una història d'en Ramon Lllull, la darrera transformació en la seva naturalesa camaleònica va ser fer-se invisible. Des d'alehores, diuen que s'amaga en les nostres consciències i que quan algú traeix el màxim do de la natura: fer-nos persones, i involuciona atret per enveges, mentides, manipulacions... l'ataca incansablement fins que aquests especímens de persones aprenen o s'extingeixen.

dilluns, 15 d’agost de 2016

HAY PRECIOS QUE SON IMPAGABLES



Hay precios que son impagables.
Por ejemplo, ser uno mismo.
-O intentarlo.
Se requiere de cierta fibra muscular
colocada en partes invisibles
que actúa por todo el cuerpo
cuando éste se vence a la ausencia.
Otro caso es el de retejer la piel 
ante los cambios de rasante.
-O es lo mismo?
Hay que dejar en el asfalto 
lo desechable
y saber qué forma parte de tu huella,
para llevártela a cuestas,
aunque pese,
aunque parezca extraña...
hasta que te reconozcas.
Nada comparable, por supuesto,
con el arte milenario de mirar al vacío
y comprender 
que en todo abismo 
hay brotes de todos los tiempos.

ISTO



Desisto,
existo,
embisto.

divendres, 12 d’agost de 2016

DONES I DEESSES AL JARDÍ DE L'OLOKUTI


El IV Cicle dels Divendres de Contes al Jardí de l'Olokuti 2016 presenta la seva ÚLTIMA SESSIÓ d'enguany:

DONES I DEESSES
Amb Cristina Serrat i Alicia Molina

Un món de dones pot descobrir-nos les situacions més atípiques, insòlites i surrealistes, sobretot si es posa en escena el seu caràcter diví, que de vegades mira a les profunditats de la terra i d’altres cap al lloc més elevat del cel. 

Divendres, 12 d'agost, A les 19 h.
Jardí de l'Olokuti. Carrer Astúries, 38. Barcelona
Sessió bilingüe, català i castellà. 
Durada 1 hora
Entrada lliure amb TAQUILLA INVERSA

Més informació a:
http://www.olokuti.com/catalog/olo_club_expo_detalle.php?tipo_expo=evento&id_expo=1079
https://cristinaserrat.wordpress.com/

Els "Divendres de Contes al Jardí" és un cicle anual de narració oral, que enguany celebra la seva quarta edició i que durant els mesos de juliol i agost omplirà d'històries el bonic jardí de l’Olokuti, ubicat al centre del barri de Gràcia de Barcelona.

Les sessions de contes estan destinades a públic adult.

diumenge, 7 d’agost de 2016

UN ARTE D'ELISABETH BISHOP


El arte de perder se domina fácilmente;
tantas cosas parecen decididas a extraviarse
que su pérdida no es ningún desastre.
Pierde algo cada día. Acepta la angustia
de las llaves perdidas, de las horas derrochadas en vano.
El arte de perder se domina fácilmente.
Después entrénate en perder más lejos, en perder más rápido:
lugares y nombres, los sitios a los que pensabas viajar.
Ninguna de esas pérdidas ocasionará el desastre.
Perdí el reloj de mi madre. Y mira, se me fue
la última o la penúltima de mis tres casas amadas.
El arte de perder se domina fácilmente.
Perdí dos ciudades, dos hermosas ciudades. Y aun más:
algunos reinos que tenía, dos ríos, un continente.
Los extraño, pero no fue un desastre.
Incluso al perderte (la voz bromista, el gesto
que amo) no habré mentido. Es indudable
que el arte de perder se domina fácilmente,
así parezca (¡escríbelo!) un desastre.



Un arte. Elizabeth bishop.

El arte de perder no es muy difícil;
tantas cosas contienen el germen
de la pérdida, pero perderlas no es un desastre. 


Pierde algo cada día. Acepta la inquietud de perder 
las llaves de las puertas, la horas malgastadas. 
El arte de perder no es muy difícil. 


Después intenta perder lejana, rápidamente:
lugares, y nombres, y la escala siguiente
de tu viaje. Nada de eso será un desastre.

 
Perdí el reloj de mi madre. ¡Y mira! desaparecieron
la última o la penúltima de mis tres queridas casas.
El arte de perder no es muy difícil. 


Perdí dos ciudades entrañables. Y un inmenso
reino que era mío, dos ríos y un continente.
Los extraño, pero no ha sido un desastre. 


Ni aun perdiéndote a ti (la cariñosa voz, el gesto
que amo) me podré engañar. Es evidente
que el arte de perder no es muy difícil,
aunque pueda parecer (¡escríbelo!) un desastre.

dimecres, 3 d’agost de 2016



_¿Cuánto tiempo pasa entre ola y ola? -preguntó el niño mientras observaba el mar.
El abuelo lo miró. Dejó que su mirada recorriera quién sabe qué y contestó:
-Un soplo de olvido.

PORTES



He canviat de lloc les portes de casa, a veure si així quan les obri és veritat que entro en espais difrents. La teva, la tinc tancada amb set forrellats i la clau l'he llançada al fosar dels tigres.