Si em pregunten des de quan explico
contes, crec que la
resposta correcta és dir “des de sempre” perquè primer me’ls explicava a mi mateixa,
quan de petita em posava davant el mirall i se’m passaven les hores parlant jo
sola i vivint les històries que em venien al cap, abstreta de tot el que
passava al meu voltant. Després, vaig anar elaborant altres tipus d’històries
que explicava als meus pares amb la intenció que em deixessin fer o anar allà
on volia. De més grandeta, m’ajudaven en el joc de la seducció que
permeten fer les paraules que més que dir-les se suggereixen.
A banda, però, d’aquest explicar-me
a mi o als altres com a juguesca, a banda de necessitar escriure les històries
que m’anaven venint al cap per no oblidar-les, hi ha un dia, al voltant de 1986
en què les circumstàncies em porten a fer de follet a la muntanya del
Montnegre; vivint en una granja escola, amb entrades i sortides contínues d’escoles,
em trobo gairebé per casualitat explicant històries a nens que em miren
meravellats i em quedo atrapada en la màgia de l’escolta.
A partir d’aquest instant, necessito
compartir el que altres van explicar, o van escriure, o el que jo mateixa
escric, i començo l’aventura d’explicar històries: primer als meus fills,
després als seus amics, a continuació als meus, aprofitant les vetllades al
costat d’algun foc o d'algun mar, i així fins arribar a l’any 1996 en què les
hores dels contes i els sant jordis i les castanyades i les fires de nadal o
les festes majors o els festivals i les maratons... em porten a fer-me sòcia de
l'ANIN i tot plegat fa que aquest contar acabi sent una dedicació que
dóna sentit a la vida perquè crec que la capacitat de relatar tot allò que
fem i que vivim és el que ens caracteritza com a persones.